Un català nascut a Andalusia (VI)

El preciós nen va néixer el dia 27 de Juny de 1932.    

Manel Ventosa Buscarons.

El naixement del meu germà Manel ens va donar molta alegria a tots. Feia molt temps que no rèiem, no estàvem contents, no érem feliços i sempre amb la por al cos per tot el que pogués passar al meu pare. L’enveja i la maldat que tenien els revolucionaris del poble en contra  nostre va explotar. No podien suportar ni entendre de cap manera com els meus pares eren tant feliços amb el fill que havien tingut, i com uns bèsties van començar a cridar pel poble (¡¡fuera catalanes de mierda!! ) i volien que marxéssim del poble.

El meu pare encara no acabava d’entendre la maldat tant gran que tenien aquestes persones i el gran desagraïment a tot el que havia fet per ajudar-los amb bona voluntat i seny. Els va ensenyar un ofici perquè es guanyessin la vida.

Ara volien que marxés del poble on havia viscut sempre amb pau i treballant com el primer a la feina, els revolucionaris no tenien cap raó per fer-nos això.
Crec que tenien vergonya al veure la calma que el meu pare tenia sobre d’ells. Això no els deixava raonar amb tota cordura, només volien que marxéssim per perdre’ns de vista a tots. La meva mare estava alletant al meu germà Manel de pocs dies. Ni per la mare ni pel nadó era prudent fer un viatge tant llarg, però els dèspotes andalusos no varen voler entrar mai en raó. Tant els feia, la qüestió era fer-nos tant de mal com poguessin, i d’aquesta manera tan vergonyosa ens varen expulsar. Amb tota la mala intenció del món ens van fer agafar el cotxe més vell que hi havia en el garatge, que el meu pare feia temps ja havia arraconat. Ni empenyent-lo varen poder posar-lo en marxa, els besties llavors ens van deixar una estona.

El meu pare va aprofitar per repassar una mica més el cotxe. Era descapotable i li va muntar cortines en totes les portes per estar més abrigats, encara no feia fred però estàvem a últims de setembre i no tardaria a fer-ne. Va agafar mantes i coixins per acomodar més bé la meva mare i també a nosaltres i com els andalusos no havien vingut encara va poder agafar molts recanvis que després ens van anar molt bé per la quantitat d’averies que vàrem tenir en el viatge. Els revolucionaris van començar a posar-se nerviosos perquè tardàvem a marxar i nosaltres teníem por de que passes quelcom més greu sinó ho fèiem aviat. Per fi el cotxe es va posar en marxa amb l’ajuda dels energúmens del poble que ens empaitaven i van esclatar a riure quan van veure de la manera com marxàvem i amb un cotxe que anava a cops. Els meus pares, jo amb poc més de cinc anys, el Diego amb poc més de tres, el Manel encara al pit de la mare, i tots cap a Catalunya.

Un català nascut a Andalusia (V)

La meva mare ho passava molt malament. Tenia que cuidar-se de tots nosaltres ella sola, ja que la senyora que l’havia ajudat sempre la va abandonar sense donar cap explicació  .
Ella sola tenia d’anar a comprar al poble. Tenia pocs diners, no sabia parlar bé en castellà i passava molta angunia. El meu germà i jo sempre havíem sigut molt ben tractats pels treballadors del taller del meu pare, però des de que havien hagut aquests desordres, al poble ningú ens mirava a la cara. Per això estàvem molt espantats. El meu pare ens consolava i ens deia que tot s’arreglaria molt aviat si els andalusos d’una punyetera vegada s’assabentaven de que amb la ganduleria no anaven bé. Tenien que treballar fort i de valent com abans si volien aixecar el poble entre tots.

Els meus pares no eren culpables del que passava al poble, ni del gran enrenou que havien creat aquests salvatges buscant diners. Els hi  havien pres els diners que havien guanyat honradament amb el seu negoci, però no van poder prendre la seva il·lusió en el treball i viure a Andalusia. Tenir diners o no tenir-ne no els preocupava gens, ja que tenien el tresor més gran de la seva vida amb els dos xicots que havien nascut al poble, Havien anat a Andalusia per tenir fills i no per fer diners com creien els revolucionaris. El meu pare estava molt decebut del comportament de la gent del poble que feia anys coneixia i no podia entendre com havien canviat tant.

Els meus pares encara que veien que no hi havia tranquil·litat en el poble no tenien por. Volien tenir més fills i desitjaven tenir una gran família i llavors van creure que era l’hora de tenir un altre fill. Vivien com sempre, el meu pare treballava i encara que guanyava poc era suficient per viure i no van voler esperar més temps. Sempre d’acord tots dos com un matrimoni que s’estimen, van tenir un altre nen i el més preciós i bonic del món, el sisè fill i el quart a Baeza. 

El preciós nen, que van batejar amb el nom de Manel, va néixer el dia 27 de Juny de 1932.       

Font: diari de Josep Ventosa Buscarons

Un català nascut a Andalusia (IV)

El dia 14 d’Abril de 1931 van proclamar la República Democràtica  Espanyola. Aquesta data no l’oblidaré en tota la meva vida i sempre la recordaré amb gran satisfacció.
 
El canvi de política a tot el país va ser tant gran que la gent no s’ho creia. Eliminar de cop la monarquia i la dictadura militar que havia governat tants anys el país i sense un tret era una cosa insòlita. Érem un país en pau i també l’admiració d’Europa i de tot el món per haver canviat el Govern sense vessar una gota de sang. Vàrem desterrar el Rei Alfons XIII amb tota amabilitat i correcció, els militars van acceptar de manera agradable el nou Govern Republicà legalment constituït. El meu pare ens va explicar molt bé com es va nombrar el nou Govern, un president de la República, un consell de ministres republicans, una càmera de diputats i una nova Constitució.

La República havia triomfat a Espanya, i tothom estava content però a Andalusia no va tenir tant èxit. No van saber o no van voler controlar als terratinents i cacics que eren amos de totes les terres de cultiu, i aquests bons senyors varen desaparèixer i varen deixar sense feina ni diners els seus treballadors. En tots els pobles d’Andalusia varen aparèixer de seguida revoltes per tot arreu i es va crear un moviment anarquista en tots els pobles. La gent no tenia menjar i començaven a passar gana i la gana és mala consellera i va llençar a tots al carrer a robar i assassinar als que tenien diners.

A Baeza, el meu poble. ho dic així perquè hi vaig néixer i l’estimava, va passar el mateix que a altres pobles d’Andalusia. Persones que sempre havien tingut bona conducta, també es van revolucionar i van assaltar el que trobaven per davant, assassinant inclús companys de tota la vida. A casa nostre i en el taller del meu pare varen entrar els revolucionaris i ens van prendre tot el que van voler: cotxes, mobles, roba, diners i al meu pare el volien matar. Jo encara no tenia quatre anys i el meu germà ni tres i no enteníem res d’aquests fets tant desagradables que succeïen en el poble. Els treballadors que encara hi havien en el taller semblaven amos, quant volien treballaven i sinó es passejaven. L’únic que treballava al taller, com sempre, era el  meu pare. D’aquesta manera protegia casa seva perquè varies vegades havien intentat fer-lo fora.

Font: diari de Josep Ventosa Buscarons

Un català nascut a Andalusia (III)

Quan encara no tenia tres anys vaig fer trontollar la tranquil·litat a casa nostre ja que vaig donar un ensurt molt gran als meus pares. No podia ser d’altre manera que tocant un cotxe com feia sempre, un cotxe que feia poc havia arribat i estava parat al carrer, el vaig posar en marxa i a poc a poc vaig anar carrer avall fins a topar amb una paret que hi havia al final del carrer. Es va parar tot sol i no es va trencar res, a mi tampoc em va passar res, només el gran ensurt dels meus pares.

Els meus pares estaven gaudien dels millors dies des de que havien anat a Andalusia. Tenien dos fills que eren el seu gran tresor, i en el treball el meu pare l’havia encertat de ple amb el seu ofici. Amb els taxis es guanyaven molt bé la vida i tenien molts diners. El soci del meu pare havia venut la seva part i eren els amos de tot, tenien molts  diners i podien tenir el luxe de fer viatges turístics per tot arreu. Junts varen visitar totes les províncies d’Andalusia i també Madrid, varen anar també a Barcelona a l’exposició internacional de l'any 1929. El meu germà Diego i jo érem massa petits per aquests viatges, i ens quedàvem  a casa amb una senyora que ens cuidava i ens ensenyava a parlar en castellà. Com teníem un gran pati per jugar no teníem de sortir al carrer per res i estàvem segurs. El taller i els taxis anaven molt bé, els mecànics que havia deixat en el taller el meu pare i que ell mateix havia ensenyat sempre el varen fer quedar bé.
 
El Diego i jo vivíem en una gran bombolla de satisfacció, comoditat i alegria i érem molt feliços, no anàvem a l'escola, i sempre dintre de casa no ens assabentàvem de res del que passava al nostre voltant, n’hi si la gent es revolucionava o vivien malament. El meu pare alguna vegada ens explicava fets recents que succeïen en el país i nosaltres, que no l’enteníem gaire, sabíem que Espanya era monàrquica i el Rei Alfons XIII n’era el cap, encara que governava un militar que moltes vegades no ho feia a gust de tothom.

A Espanya havia disminuït molt l’analfabetisme, i s’havien fet molts progressos, les grans indústries no eren alguna cosa insòlita, n’hi havien de més petites però totes amb una gran producció industrial, científica i artística.
La classe mitjana havia crescut molt, el Rei Alfons XIII ja  tenia pocs fidels i els que quedaven també el volien fora del país.

El moviment popular va triomfar en tot el país i els republicans i els socialistes van fer eleccions municipals i lliures. La instauració de la República era molt a prop i es va posar de manifest quan els obrers, estudiants, empleats i altres professionals anaven pels carrers amb les banderes de la república i davant de tots els ajuntaments demanen un Govern Republicà per Espanya.

Font: diari de Josep Ventosa Buscarons

Un català nascut a Andalusia (II)

Andalusia.

La casa on tenien de viure i el meu pare treballar era molt gran. Als baixos hi havia el garatge i el taller, al pis les habitacions molt grans, el menjador i la cuina i tot molt ben moblat i al darrera de la casa hi havia un pati de l’amplada de la casa. Aquest garatge tenia un contracte oficial del poble per fer un servei de taxis, els cotxes hi eren però estava tot abandonat. El meu pare va dir que un poble on l’estació del tren era tant lluny no podien tenir els taxis parats i de seguida va contractar xofers i molt aviat tot va funcionar. Va contractar ajudants i va posar en marxa el taller. La  meva mare també va contractar una dona per ajudar-la en la feina de la casa i de seguida va haver-hi un gran canvi a tota la casa. Al cap de gairebé un any que vivien a Andalusia i la feina del meu pare anava tan bé varen decidir tenir un fill. Per tenir fills havien anat tan lluny, i no volien esperar més temps sense veure la cara somrient i d’alegria d’un infant corrent per la casa. Dit i fet i amb les precaucions que s’han de tenir en aquests tan importants afers varen tenir el fill que tant desitjaven, un preciós i molt bonic nen que els va omplir la casa de goig i alegria, el tercer fill i el primer a Baeza.      
Josep Ventosa Buscarons va néixer el dia 10 de Març de 1925.
El meu pare va apadrinar el nen i emocionat li va posar el nom de Josep, ja que sempre havia volgut tenir un fill que és digués Josep.
Els meus pares sembla que tenien un càstig sobre d’ells, ni aquí ni allà podien tenir fills. El nen tant preciós i bonic que havia  nascut a Baeza va morir per una epidèmia de meningitis que hi va haver en el poble i on varen morir molts nens. Els meus pares varen tenir un gran disgust, era massa gros i massa trist, tot el passava amb els seus fills, que naixien preciosos i morien petits. El meu pare volia fer marxa enrere i tornar a Barcelona, encara que aquest nen no havia mort per el mateix que els nens de Barcelona, ell si que ja havia anat a tres enterraments i tenia massa pena. Els meus pares no mereixen aquest gran càstig, eren bones persones i sempre van complir els consells dels metges per tenir els fills sans. De tres fills que havien tingut cap el van poder tenir molt temps als braços, i això els posava molt tristos.  Aquesta última desgràcia els va deixar molt enfonsats i van continuar creient que eren els culpables del que havia passat amb els fills. El negoci que havia muntat el meu pare a Baeza amb el taller i els taxis guanyava molts diners, però no els feia cap il·lusió sinó podien tenir fills.

Anaven passant els dies i els mesos i cada vegada estaven més tristos i desenganyats perquè no veien la llum en lloc per poder il·luminar aquesta malaurança en la vida dels seus fills. Esperaven els dos amb ànsia i desig un miracle que acabes amb les desgràcies. 

  

Com un designa superior per fi va arribar la llum que tant esperava aquest meravellós matrimoni. Tots dos a l’hora varen deixar enrere les desgràcies que havien tingut fins llavors, van animar-se perquè volien tenir a casa les rialles d’una criatura, estaven enyorats de no tenir un fill als braços. Amb  total atenció com sempre s’ha de tenir en aquests moments de tanta importància, van tenir un preciós nen i bonic com els anteriors, el quart, i segon a Baeza, i vaig ser Jo. Josep Ventosa Buscarons. Vaig néixer el dia 15 de Maig de 1927.  

El meu pare va ser el meu padrí i em va portar a batejar i va repetir el nom del nen que havia mort a Baeza. Em dic Josep però em diuen Pepe. A Andalusia a tots els diuen Pepe, quan vaig néixer tot era una  gran alegria a casa i molta felicitat com en totes les cases on neixen criatures sanes i bones. A casa nostre encara regnava la por per tot el que pogués passar més endavant com havia  passat sempre amb els meus germans. El meu pare estava cansat de tantes inscripcions, baptismes, defuncions i papers que duraven tant poc temps. Aquesta vegada va esperar molts dies a fer la meva inscripció en el jutjat de Baeza, a més de renyar-lo no van voler endarrerir-ho tants dies i la van fer pel dia 20-05-1927. Això m’ha portat algun problema al llarg de la meva vida, sempre he dit el dia 15 i no és cert oficialment.     

Passaven els dies i els mesos i cada dia els meus pares estaven més contents i tenien més tranquil·litat al veure que el meu creixement era perfecte i normal. Els ensurts i angunies que sempre van tenir amb els fills anteriors semblava que de moment s’havien acabat. El canvi d’aigües aconsellat pels metges de Barcelona per aquests dos i  meravellosos catalans començava a donar bon resultat i estaven molt contents i feliços. Per això no van trigar molt de temps a animar-se una altra vegada per tenir un altre fill que tant desitjaven, i amb total complaença de tots dos van tenir el cinquè fill i el tercer a Baeza. 

El preciós i bonic nen va néixer el dia 1 de Novembre de 1928. Diego Ventosa Buscarons.  

El padrí del meu germà Diego va ser l’operari mecànic més gran que hi havia en el taller del meu pare i va voler posar-li el seu nom, no era a gust del meu pare però de seguida ho va acceptar al recordar el que havia passat a Barcelona amb el seu segon fill.  El meu germà Francesc va morir a Barcelona precisament el dia de Sant Mariano, el nom que el meu avi volia posar-li al nen i que el meu pare llavors no ho va voler perquè el nen tenia de dir-se com l’avi Francesc que era el seu padrí.

Al meu pare li van doldre molt tots aquests fets i ho va recordar tota la vida. Diego és nom andalús de “pura cepa” i no ens agradava molt però havia nascut Andalusia i respectàvem molt aquesta terra i el poble. En català es diu Didac però no li van dir mai; el nom és el de menys per estimar-lo.

Font: diari de Josep Ventosa Buscarons

Un català nascut a Andalusia (I)

Los diarios personales son una herramienta muy útil a la hora de estudiar nuestro pasado. Es por ello que periódicamente iré poniendo páginas del diario de mi abuelo, desde su nacimiento en 1927 hasta su jubilación en 1993. Un periodo de tiempo tan dilatado permite adentrarse de primera mano en la Segunda República española, la Guerra Civil, el franquismo, la transición y la democracia reciente. Espero que os guste.

Els diaris personals són una eina molt útil a l'hora d'estudiar el nostre passat. És per això que periòdicament aniré posant pàgines del diari del meu avi, des del seu naixement el 1927 fins a la seva jubilació en 1993. Un període de temps tan dilatat permet endinsar-se de primera mà en la Segona República espanyola, la Guerra Civil, el franquisme, la transició i la democràcia recent. Espero que us agradi.


Aquesta és la història de la meva vida, la dels meus pares, els meus germans, els meus fills i els meus nets fins arribar a la meva jubilació.

El meu pare Josep Ventosa Mestre, natural de Vilanova i la  Geltrú va néixer el 1897, la meva mare Francesca Buscarons Vàzquez, natural de Barcelona va néixer el 1895. El dia 11 d’Agost de 1920 es van casar a l’església parroquial de Sant Vicenç de Sarrià, van viure a un pis de lloguer a Sarrià mateix. A l’any de casats van tenir el primer fill, un nen molt bonic i preciós, Joan Ventosa Buscarons. Poc els va durar l’alegria amb aquest naixement, encara no tenia nou mesos el nen va morir sobtadament al treure les dents. Els meus pares varen tenir un gran disgust i van quedar molt tristos però no es varen desanimar i al cap d’un any van tenir un altre fill, el segon, Francesc Ventosa Buscarons.  Tampoc varen tenir gaire sort amb aquest naixement, doncs com el seu germà, Joan va morir sobtadament als vuit mesos. Tan efímera era la vida d’aquests nens que va fer creure als meus pares que eren els culpables de totes aquestes desgràcies. Molt preocupats varen anar a veure metges per esbrinar el que havia passat amb els nens. No en varen treure res en clar i només la sospita de que els nens morien a l'estar massa forts, massa grassos i el seu metabolisme no els deixava dentar. Quant morien rebentaven el paladar i aleshores els sortien les dents. Els metges no varen saber dir res més que aconsellar als meus pares que si volien tenir més fills tenien de canviar d’aigües. Això al meu pare li va doldre molt, mai en la vida hagués pensat que per tenir fills tindria de marxar de la seva estimada terra.        

El meu pare ja no treballava en els tallers del tren de Sarrià com quant és va casar, treballava a L’Auto American Salon de Barcelona, al taller hi havia de client un senyor andalús molt ric que sempre anava darrera del meu pare per posar un taller a Andalusia a mitges. El meu pare obsessionat amb el que havien dit els metges va creure llavors que havia arribat l’hora de marxar de Barcelona, amb aquesta gran ocasió tindria el canvi d’aigües aconsellat i a més seria prou lluny de la seva terra. Va fer els tractes amb el senyor andalús molt seriosament i els papers pel seu treball a Andalusia i la nova vivenda. Tristos i bastant preocupats van acomiadar-se de la família, de tots els amics i companys del treball a Barcelona i varen marxar a Andalusia on tenien de viure i treballar. Després d’un llarg i pesat viatge en tren i molta incomoditat van arribar a Andalusia per anar a Baeza, poble antic i de gran història on tenien de viure.

Font: diari de Josep Ventosa buscarons