Adiós, Franco, adiós

Creo ya posible despedir de la historia de España futura al general Francisco Franco Bahamonde. Hay quien esperaba que ganara la última batalla después de muerto. La realidad ha sido diferente. Franco empezó a perder la guerra civil el 2 de abril de 1939 y la derrota definitiva la tuvo el día 15 de junio de 1977, cuando la inmensa mayoría del pueblo español pronunció un silencioso parte político con la lengua del cerebro y del corazón. Vencidas democráticamente las fuerzas de la reacción, se han empezado a cubrir lo últimos objetivos. La guerra civil ha terminado. Un año y medio después de su muerte ni siquiera su recuerdo sigue vivo. La memoria de las masas ha recuperado a las víctimas del general Franco y les ha devuelto presencia histórica. Franco es hoy el nombre de algunos monumentos, de muchas calles y el medium con la nada de un puñado de fanáticos y de otro puñado de vividores. Hoy se sabe que nada hizo y casi nada dejó hacer. El sudor del pueblo reconstruyó sobre las ruinas que el propio Franco había condicionado y el valor del pueblo permitió mantener vivo el rescoldo de la razón hasta que fuera otra vez incontenible llamarada. Las fuerzas históricas vencidas por Franco con la espada en la mano vuelven a estar presentes sin otra arma que la fuerza de la razón. [...] Inútilmente Franco sembró el país de luto comunista, llenó las cárceles de comunistas. Los comunistas están ahí, mejor situados políticamente de lo que nunca estuvieron; en Catalunya incluso representando índices "eurocomunistas" homologables en Francia o Italia. Inútilmente Franco reprimió salvajemente las señas de identidad de las nacionalidades: PNV y PSOE vuelven a ser las fuerzas políticas dominantes en Euzkadi y Cataluña, la victoria en bloque de los partidos autonomistas se ha producido no sólo en el Congreso, sino también en el Senado. Hay que preguntarse: ¿para qué entonces la muerte, la cárcel, la tortura, el miedo? [...] Se ha dicho que, gracias a la paz de Franco, España es la novena potencia mundial de no sé qué. Hasta entrada la década de los sesenta, España no superó los índices de vida de la República [...] Franco no dejó nada positivo, absolutamente nada, porque cualquier logro tuvo excesivo precio y él solo fue el vigilante desde su ametrallante garita de centinela de Occidente. No dejó nada, nada, nada. Afortunadamente ya ni siquiera su sombra.

Artículo de Manuel Vázquez Montalbán (Barcelona, 1939 - Bangkok, 2003) a Triunfo (25-VI-1977)

Fuente: Abansd'ara, peces històriques triades per Josep Maria Casasús, diari ARA del 13 de juny del 2017.

La Revolución de Octubre

Por sus orígenes y características, la revolución rusa tiene muchos puntos de coincidencia con la revolución española. Como España, Rusia era un país especialmente agrario, semifeudal que, por el carácter incipiente y retrasado de su economía capitalista, no había realizado aún la revolución democrático burguesa. Por esa circunstancia, mencheviques y socialistas revolucionarios afirmaban que puesto que esta revolución no había sido realizada, la clase obrera no podía tornar el poder, sino que debía contribuir a la instauración y consolidación de una república burguesa parlamentaria. Cuando, en febrero de 1917, bajo el impulso arrollador de las masas trabajadoras, se desmoronó todo el edificio de la monarquía zarista, la burguesía consiguió, en el primer momento, encauzar la revolución encuadrándola en el marco de la república democrática. En esa ocasión, la clase capitalista, que había temblado por sus privilegios, halló un auxiliar precioso en los reformistas, los cuales secundaron directa y activamente sus propósitos. Cuando Lenin llegó a Petrogrado, en abril, se vivía en plena euforia democrática. El contagio habíase extendido incluso a los sectores dirigentes del partido bolchevique y al órgano de prensa Pravda, el cual, bajo la dirección de Stalin, preconizaba una política de compromiso [...] Lenin se volvió resueltamente contra esta política y, en sus famosas "tesis de abril", preconizó la conquista del poder y la constitución de un gobierno obrero y campesino, [...] Lenin condujo al proletariado ruso a una gloriosa victoria. ¿Cuáles fueron las premisas necesarias de esta victoria? Primero: ruptura completa y total con el conformismo. [...] Segundo: romper con todas las ilusiones democráticas. La república parlamentaria era la dictadura disimulada de la burguesía, la guerra y la esclavitud. [...] Tercero: destruir el antiguo mecanismo estatal, sustituyéndolo por los nuevos órganos creados por la revolución misma. [...] Cuarto: descomponer al antiguo ejército, precipitar la paz, por el odio a la guerra. [...] Quinto: asegurar la alianza con los campesinos. [...] Sexto: política revolucionaria intransigente. [...]¡Qué sorprendente analogía con el momento histórico que estamos viviendo en nuestro país! Como en 1917 en Rusia, no faltan aquí mencheviques y socialistas revolucionarios que pretenden contener el cursos de la revolución, desviarla en beneficio de la burguesía; [...] El POUM desempeña en nuestro país el mismo papel que desempeñara en Rusia el partido bolchevique. [...]

Artículo de Andreu Nin (el Vendrell, 1892 - Madrid, 1937) a La Batalla (24-I-1937).

Fuente: Abansd'ara, peces històriques triades per Josep Maria Casasús, diari ARA del 16 de juny del 2017.

Un català nascut a Andalusia (VI)

El preciós nen va néixer el dia 27 de Juny de 1932.    

Manel Ventosa Buscarons.

El naixement del meu germà Manel ens va donar molta alegria a tots. Feia molt temps que no rèiem, no estàvem contents, no érem feliços i sempre amb la por al cos per tot el que pogués passar al meu pare. L’enveja i la maldat que tenien els revolucionaris del poble en contra  nostre va explotar. No podien suportar ni entendre de cap manera com els meus pares eren tant feliços amb el fill que havien tingut, i com uns bèsties van començar a cridar pel poble (¡¡fuera catalanes de mierda!! ) i volien que marxéssim del poble.

El meu pare encara no acabava d’entendre la maldat tant gran que tenien aquestes persones i el gran desagraïment a tot el que havia fet per ajudar-los amb bona voluntat i seny. Els va ensenyar un ofici perquè es guanyessin la vida.

Ara volien que marxés del poble on havia viscut sempre amb pau i treballant com el primer a la feina, els revolucionaris no tenien cap raó per fer-nos això.
Crec que tenien vergonya al veure la calma que el meu pare tenia sobre d’ells. Això no els deixava raonar amb tota cordura, només volien que marxéssim per perdre’ns de vista a tots. La meva mare estava alletant al meu germà Manel de pocs dies. Ni per la mare ni pel nadó era prudent fer un viatge tant llarg, però els dèspotes andalusos no varen voler entrar mai en raó. Tant els feia, la qüestió era fer-nos tant de mal com poguessin, i d’aquesta manera tan vergonyosa ens varen expulsar. Amb tota la mala intenció del món ens van fer agafar el cotxe més vell que hi havia en el garatge, que el meu pare feia temps ja havia arraconat. Ni empenyent-lo varen poder posar-lo en marxa, els besties llavors ens van deixar una estona.

El meu pare va aprofitar per repassar una mica més el cotxe. Era descapotable i li va muntar cortines en totes les portes per estar més abrigats, encara no feia fred però estàvem a últims de setembre i no tardaria a fer-ne. Va agafar mantes i coixins per acomodar més bé la meva mare i també a nosaltres i com els andalusos no havien vingut encara va poder agafar molts recanvis que després ens van anar molt bé per la quantitat d’averies que vàrem tenir en el viatge. Els revolucionaris van començar a posar-se nerviosos perquè tardàvem a marxar i nosaltres teníem por de que passes quelcom més greu sinó ho fèiem aviat. Per fi el cotxe es va posar en marxa amb l’ajuda dels energúmens del poble que ens empaitaven i van esclatar a riure quan van veure de la manera com marxàvem i amb un cotxe que anava a cops. Els meus pares, jo amb poc més de cinc anys, el Diego amb poc més de tres, el Manel encara al pit de la mare, i tots cap a Catalunya.

Un català nascut a Andalusia (V)

La meva mare ho passava molt malament. Tenia que cuidar-se de tots nosaltres ella sola, ja que la senyora que l’havia ajudat sempre la va abandonar sense donar cap explicació  .
Ella sola tenia d’anar a comprar al poble. Tenia pocs diners, no sabia parlar bé en castellà i passava molta angunia. El meu germà i jo sempre havíem sigut molt ben tractats pels treballadors del taller del meu pare, però des de que havien hagut aquests desordres, al poble ningú ens mirava a la cara. Per això estàvem molt espantats. El meu pare ens consolava i ens deia que tot s’arreglaria molt aviat si els andalusos d’una punyetera vegada s’assabentaven de que amb la ganduleria no anaven bé. Tenien que treballar fort i de valent com abans si volien aixecar el poble entre tots.

Els meus pares no eren culpables del que passava al poble, ni del gran enrenou que havien creat aquests salvatges buscant diners. Els hi  havien pres els diners que havien guanyat honradament amb el seu negoci, però no van poder prendre la seva il·lusió en el treball i viure a Andalusia. Tenir diners o no tenir-ne no els preocupava gens, ja que tenien el tresor més gran de la seva vida amb els dos xicots que havien nascut al poble, Havien anat a Andalusia per tenir fills i no per fer diners com creien els revolucionaris. El meu pare estava molt decebut del comportament de la gent del poble que feia anys coneixia i no podia entendre com havien canviat tant.

Els meus pares encara que veien que no hi havia tranquil·litat en el poble no tenien por. Volien tenir més fills i desitjaven tenir una gran família i llavors van creure que era l’hora de tenir un altre fill. Vivien com sempre, el meu pare treballava i encara que guanyava poc era suficient per viure i no van voler esperar més temps. Sempre d’acord tots dos com un matrimoni que s’estimen, van tenir un altre nen i el més preciós i bonic del món, el sisè fill i el quart a Baeza. 

El preciós nen, que van batejar amb el nom de Manel, va néixer el dia 27 de Juny de 1932.       

Font: diari de Josep Ventosa Buscarons

Un català nascut a Andalusia (IV)

El dia 14 d’Abril de 1931 van proclamar la República Democràtica  Espanyola. Aquesta data no l’oblidaré en tota la meva vida i sempre la recordaré amb gran satisfacció.
 
El canvi de política a tot el país va ser tant gran que la gent no s’ho creia. Eliminar de cop la monarquia i la dictadura militar que havia governat tants anys el país i sense un tret era una cosa insòlita. Érem un país en pau i també l’admiració d’Europa i de tot el món per haver canviat el Govern sense vessar una gota de sang. Vàrem desterrar el Rei Alfons XIII amb tota amabilitat i correcció, els militars van acceptar de manera agradable el nou Govern Republicà legalment constituït. El meu pare ens va explicar molt bé com es va nombrar el nou Govern, un president de la República, un consell de ministres republicans, una càmera de diputats i una nova Constitució.

La República havia triomfat a Espanya, i tothom estava content però a Andalusia no va tenir tant èxit. No van saber o no van voler controlar als terratinents i cacics que eren amos de totes les terres de cultiu, i aquests bons senyors varen desaparèixer i varen deixar sense feina ni diners els seus treballadors. En tots els pobles d’Andalusia varen aparèixer de seguida revoltes per tot arreu i es va crear un moviment anarquista en tots els pobles. La gent no tenia menjar i començaven a passar gana i la gana és mala consellera i va llençar a tots al carrer a robar i assassinar als que tenien diners.

A Baeza, el meu poble. ho dic així perquè hi vaig néixer i l’estimava, va passar el mateix que a altres pobles d’Andalusia. Persones que sempre havien tingut bona conducta, també es van revolucionar i van assaltar el que trobaven per davant, assassinant inclús companys de tota la vida. A casa nostre i en el taller del meu pare varen entrar els revolucionaris i ens van prendre tot el que van voler: cotxes, mobles, roba, diners i al meu pare el volien matar. Jo encara no tenia quatre anys i el meu germà ni tres i no enteníem res d’aquests fets tant desagradables que succeïen en el poble. Els treballadors que encara hi havien en el taller semblaven amos, quant volien treballaven i sinó es passejaven. L’únic que treballava al taller, com sempre, era el  meu pare. D’aquesta manera protegia casa seva perquè varies vegades havien intentat fer-lo fora.

Font: diari de Josep Ventosa Buscarons

Yugoslavia

Yugoslavia:
He aquí una interesante definición de Yugoslavia (tierra de los  Eslavos del Sur). Antiguo país (1918-2003) con siete fronteras, seis repúblicas, cinco nacionalidades, cuatro idiomas, tres religiones, dos alfabetos y un líder.

Siete fronteras.

• Italia
• Austria
• Hungría
• Rumanía
• Bulgaria
• Grecia
• Albania

Seis repúblicas.

• Bosnia-Herzegovina
• Croacia
• Eslovenia
• Macedonia
• Montenegro
• Serbia

Cinco nacionalidades.

• Bosnia-Herzegovina
• Croata
• Eslovena
• Macedonia
• Serbia

Cuatro idiomas (Serbocroata).

• Variante Bosnia
• Variante Croata
• Variante Montenegrina
• Variante Serbia

Tres religiones.

• Cristiana católica
• Cristiana ortodoxa
• Musulmana

Dos alfabetos.

• Latino
• Cirílico

Un líder.

• Josip Broz Tito (1892-1980)

Un català nascut a Andalusia (III)

Quan encara no tenia tres anys vaig fer trontollar la tranquil·litat a casa nostre ja que vaig donar un ensurt molt gran als meus pares. No podia ser d’altre manera que tocant un cotxe com feia sempre, un cotxe que feia poc havia arribat i estava parat al carrer, el vaig posar en marxa i a poc a poc vaig anar carrer avall fins a topar amb una paret que hi havia al final del carrer. Es va parar tot sol i no es va trencar res, a mi tampoc em va passar res, només el gran ensurt dels meus pares.

Els meus pares estaven gaudien dels millors dies des de que havien anat a Andalusia. Tenien dos fills que eren el seu gran tresor, i en el treball el meu pare l’havia encertat de ple amb el seu ofici. Amb els taxis es guanyaven molt bé la vida i tenien molts diners. El soci del meu pare havia venut la seva part i eren els amos de tot, tenien molts  diners i podien tenir el luxe de fer viatges turístics per tot arreu. Junts varen visitar totes les províncies d’Andalusia i també Madrid, varen anar també a Barcelona a l’exposició internacional de l'any 1929. El meu germà Diego i jo érem massa petits per aquests viatges, i ens quedàvem  a casa amb una senyora que ens cuidava i ens ensenyava a parlar en castellà. Com teníem un gran pati per jugar no teníem de sortir al carrer per res i estàvem segurs. El taller i els taxis anaven molt bé, els mecànics que havia deixat en el taller el meu pare i que ell mateix havia ensenyat sempre el varen fer quedar bé.
 
El Diego i jo vivíem en una gran bombolla de satisfacció, comoditat i alegria i érem molt feliços, no anàvem a l'escola, i sempre dintre de casa no ens assabentàvem de res del que passava al nostre voltant, n’hi si la gent es revolucionava o vivien malament. El meu pare alguna vegada ens explicava fets recents que succeïen en el país i nosaltres, que no l’enteníem gaire, sabíem que Espanya era monàrquica i el Rei Alfons XIII n’era el cap, encara que governava un militar que moltes vegades no ho feia a gust de tothom.

A Espanya havia disminuït molt l’analfabetisme, i s’havien fet molts progressos, les grans indústries no eren alguna cosa insòlita, n’hi havien de més petites però totes amb una gran producció industrial, científica i artística.
La classe mitjana havia crescut molt, el Rei Alfons XIII ja  tenia pocs fidels i els que quedaven també el volien fora del país.

El moviment popular va triomfar en tot el país i els republicans i els socialistes van fer eleccions municipals i lliures. La instauració de la República era molt a prop i es va posar de manifest quan els obrers, estudiants, empleats i altres professionals anaven pels carrers amb les banderes de la república i davant de tots els ajuntaments demanen un Govern Republicà per Espanya.

Font: diari de Josep Ventosa Buscarons

Un català nascut a Andalusia (II)

Andalusia.

La casa on tenien de viure i el meu pare treballar era molt gran. Als baixos hi havia el garatge i el taller, al pis les habitacions molt grans, el menjador i la cuina i tot molt ben moblat i al darrera de la casa hi havia un pati de l’amplada de la casa. Aquest garatge tenia un contracte oficial del poble per fer un servei de taxis, els cotxes hi eren però estava tot abandonat. El meu pare va dir que un poble on l’estació del tren era tant lluny no podien tenir els taxis parats i de seguida va contractar xofers i molt aviat tot va funcionar. Va contractar ajudants i va posar en marxa el taller. La  meva mare també va contractar una dona per ajudar-la en la feina de la casa i de seguida va haver-hi un gran canvi a tota la casa. Al cap de gairebé un any que vivien a Andalusia i la feina del meu pare anava tan bé varen decidir tenir un fill. Per tenir fills havien anat tan lluny, i no volien esperar més temps sense veure la cara somrient i d’alegria d’un infant corrent per la casa. Dit i fet i amb les precaucions que s’han de tenir en aquests tan importants afers varen tenir el fill que tant desitjaven, un preciós i molt bonic nen que els va omplir la casa de goig i alegria, el tercer fill i el primer a Baeza.      
Josep Ventosa Buscarons va néixer el dia 10 de Març de 1925.
El meu pare va apadrinar el nen i emocionat li va posar el nom de Josep, ja que sempre havia volgut tenir un fill que és digués Josep.
Els meus pares sembla que tenien un càstig sobre d’ells, ni aquí ni allà podien tenir fills. El nen tant preciós i bonic que havia  nascut a Baeza va morir per una epidèmia de meningitis que hi va haver en el poble i on varen morir molts nens. Els meus pares varen tenir un gran disgust, era massa gros i massa trist, tot el passava amb els seus fills, que naixien preciosos i morien petits. El meu pare volia fer marxa enrere i tornar a Barcelona, encara que aquest nen no havia mort per el mateix que els nens de Barcelona, ell si que ja havia anat a tres enterraments i tenia massa pena. Els meus pares no mereixen aquest gran càstig, eren bones persones i sempre van complir els consells dels metges per tenir els fills sans. De tres fills que havien tingut cap el van poder tenir molt temps als braços, i això els posava molt tristos.  Aquesta última desgràcia els va deixar molt enfonsats i van continuar creient que eren els culpables del que havia passat amb els fills. El negoci que havia muntat el meu pare a Baeza amb el taller i els taxis guanyava molts diners, però no els feia cap il·lusió sinó podien tenir fills.

Anaven passant els dies i els mesos i cada vegada estaven més tristos i desenganyats perquè no veien la llum en lloc per poder il·luminar aquesta malaurança en la vida dels seus fills. Esperaven els dos amb ànsia i desig un miracle que acabes amb les desgràcies. 

  

Com un designa superior per fi va arribar la llum que tant esperava aquest meravellós matrimoni. Tots dos a l’hora varen deixar enrere les desgràcies que havien tingut fins llavors, van animar-se perquè volien tenir a casa les rialles d’una criatura, estaven enyorats de no tenir un fill als braços. Amb  total atenció com sempre s’ha de tenir en aquests moments de tanta importància, van tenir un preciós nen i bonic com els anteriors, el quart, i segon a Baeza, i vaig ser Jo. Josep Ventosa Buscarons. Vaig néixer el dia 15 de Maig de 1927.  

El meu pare va ser el meu padrí i em va portar a batejar i va repetir el nom del nen que havia mort a Baeza. Em dic Josep però em diuen Pepe. A Andalusia a tots els diuen Pepe, quan vaig néixer tot era una  gran alegria a casa i molta felicitat com en totes les cases on neixen criatures sanes i bones. A casa nostre encara regnava la por per tot el que pogués passar més endavant com havia  passat sempre amb els meus germans. El meu pare estava cansat de tantes inscripcions, baptismes, defuncions i papers que duraven tant poc temps. Aquesta vegada va esperar molts dies a fer la meva inscripció en el jutjat de Baeza, a més de renyar-lo no van voler endarrerir-ho tants dies i la van fer pel dia 20-05-1927. Això m’ha portat algun problema al llarg de la meva vida, sempre he dit el dia 15 i no és cert oficialment.     

Passaven els dies i els mesos i cada dia els meus pares estaven més contents i tenien més tranquil·litat al veure que el meu creixement era perfecte i normal. Els ensurts i angunies que sempre van tenir amb els fills anteriors semblava que de moment s’havien acabat. El canvi d’aigües aconsellat pels metges de Barcelona per aquests dos i  meravellosos catalans començava a donar bon resultat i estaven molt contents i feliços. Per això no van trigar molt de temps a animar-se una altra vegada per tenir un altre fill que tant desitjaven, i amb total complaença de tots dos van tenir el cinquè fill i el tercer a Baeza. 

El preciós i bonic nen va néixer el dia 1 de Novembre de 1928. Diego Ventosa Buscarons.  

El padrí del meu germà Diego va ser l’operari mecànic més gran que hi havia en el taller del meu pare i va voler posar-li el seu nom, no era a gust del meu pare però de seguida ho va acceptar al recordar el que havia passat a Barcelona amb el seu segon fill.  El meu germà Francesc va morir a Barcelona precisament el dia de Sant Mariano, el nom que el meu avi volia posar-li al nen i que el meu pare llavors no ho va voler perquè el nen tenia de dir-se com l’avi Francesc que era el seu padrí.

Al meu pare li van doldre molt tots aquests fets i ho va recordar tota la vida. Diego és nom andalús de “pura cepa” i no ens agradava molt però havia nascut Andalusia i respectàvem molt aquesta terra i el poble. En català es diu Didac però no li van dir mai; el nom és el de menys per estimar-lo.

Font: diari de Josep Ventosa Buscarons

75 anys de l'assessinat de Lluís Companys

Avui es commemoren els 75 anys de l'afusellament del segon president de la Generalitat de Catalunya (1933-1940) de la Segona República Espanyola (1931-1939).

El 23 de gener del 1939, quan les forces franquistes estaven a punt d'entrar a Barcelona, Companys va haver de fugir amb altres membres del Govern cap al nord del país, passant primer per Olot, després per Darnius i finalment fent cap a Agullana, al mas Perxés, el 30 de gener de 1939. En aquest mas també s'hi instal·laren el lendakari José Antonio Aguirre i altres membres del Govern basc, així com un contingent de mossos d'esquadra dirigit per Frederic Escofet. En aquest mateix municipi, en altres masos i en altres edificis del poble, s'hi acabaren instal·lant, també, el president de la República espanyola, Juan Negrín (a can Bech de Baix), l'Estat Major de l'exèrcit espanyol i l'ambaixada de la URSS. Al mas Perxés hi acabaren coincidint, també, un important nombre de personalitats de la cultura catalana i familiars, que havien estat evacuats de diverses poblacions i que hi arribaren amb un Bibliobús del Departament de Cultura. Entre aquests intel·lectuals hi havia els sabadellencs Armand Obiols, Joan Oliver, Francesc Trabal i Pau Vila. Després d'uns bombardejos fets a la zona per l'aviació franquista, el dia 5 de febrer de 1939 tots aquests refugiats significats dels governs de la República catalana i espanyola van acabar travessant la frontera pel Coll de Lli fins a arribar a Les Illes, ja en terres franceses. Es va exiliar a Perpinyà i després es va traslladar a París per treballar en la representació en l'exili de la Generalitat (Consell Nacional de Catalunya). Va acabar finalment a La Baule-les-Pins (Bretanya), i s'hi va quedar malgrat el perill que corria, en un intent per no perdre el contacte amb el seu fill Lluís “Lluïset” Companys i Micó (1911-1956), que tenia una greu malaltia mental. Aquest fill havia estat fruit del seu primer matrimoni, amb Mercè Micó, de la qual es va divorciar per casar-se amb Carme Ballester, la seva segona i última esposa.

El 13 d'agost de 1940 va ser detingut –juntament amb el seu nebot Francesc Ballester– a La Baule-les-Pins per la Gestapo, per ordre de les autoritats espanyoles amb col·laboració de membres de l'ambaixada espanyola a França. Segons l'historiador Josep Benet, Companys no va ser detingut per la Gestapo sinó per la policia militar alemanya, és a dir, la Wehrmacht. Pedro Urraca Rendueles va ser present a l'operació de detenció del president Lluís Companys a Ar Baol-Skoubleg, a la Bretanya, li féu el primer interrogatori a la presó de la Santé de Paris i el custodià fins a Madrid.

Sigui com sigui, Companys fou portat primer a Madrid, on se li van obrir diligències per "ser el President de la Generalitat, ministre de la República i responsable dels fets realitzats a Catalunya". Després de diversos interrogatoris, el 3 d'octubre va ser traslladat al Castell de Montjuïc a Barcelona per fer-li un consell de guerra sumaríssim sense garanties processals i, com s'ha demostrat posteriorment, de forma il·legal. En el consell de guerra va comptar amb un advocat defensor militar, en Ramón de Colubí, un jove que, tot i no aconseguir la seva exculpació, va empatitzar amb Companys. L'any 2015 es va descobrir que l'avi de Companys (Ramon Maria de Jover i de Viala) era cosí germà de l'àvia de Colubí (Maria de l'Assumpció de Viala i Masalles). Una relació familiar que probablement ni ells mateixos coneixien.

Va ser afusellat el 15 d'octubre de 1940 a dos quarts de set de la matinada al fossar de Santa Eulàlia del castell de Montjuïc. Tenia 58 anys. L'últim que va cridar va ser "Per Catalunya!".

El dia de la mort del president, el 15 d'octubre de 1940, la repressió franquista a Catalunya havia executat 2.760 persones, des de l'entrada de les tropes feixistes a Barcelona el 26 de gener de 1939, en judicis sumaríssims sense cap mena de garanties processals, amb execucions directes o per falses acusacions. Posteriorment, Alemanya i França van demanar perdó per haver col·laborat en la detenció i deportació de Lluís Companys, mentre que la justícia espanyola es nega a declarar nul el seu judici. El juny de 2013 Esquerra Republicana de Catalunya es va querellar a l'Argentina contra l'Estat espanyol per demanar l'anul·lació del judici.

 

Fonts: 

• Wikipedia
• En Guàrdia! (programa de Catalunya Ràdio)

Un català nascut a Andalusia (I)

Los diarios personales son una herramienta muy útil a la hora de estudiar nuestro pasado. Es por ello que periódicamente iré poniendo páginas del diario de mi abuelo, desde su nacimiento en 1927 hasta su jubilación en 1993. Un periodo de tiempo tan dilatado permite adentrarse de primera mano en la Segunda República española, la Guerra Civil, el franquismo, la transición y la democracia reciente. Espero que os guste.

Els diaris personals són una eina molt útil a l'hora d'estudiar el nostre passat. És per això que periòdicament aniré posant pàgines del diari del meu avi, des del seu naixement el 1927 fins a la seva jubilació en 1993. Un període de temps tan dilatat permet endinsar-se de primera mà en la Segona República espanyola, la Guerra Civil, el franquisme, la transició i la democràcia recent. Espero que us agradi.


Aquesta és la història de la meva vida, la dels meus pares, els meus germans, els meus fills i els meus nets fins arribar a la meva jubilació.

El meu pare Josep Ventosa Mestre, natural de Vilanova i la  Geltrú va néixer el 1897, la meva mare Francesca Buscarons Vàzquez, natural de Barcelona va néixer el 1895. El dia 11 d’Agost de 1920 es van casar a l’església parroquial de Sant Vicenç de Sarrià, van viure a un pis de lloguer a Sarrià mateix. A l’any de casats van tenir el primer fill, un nen molt bonic i preciós, Joan Ventosa Buscarons. Poc els va durar l’alegria amb aquest naixement, encara no tenia nou mesos el nen va morir sobtadament al treure les dents. Els meus pares varen tenir un gran disgust i van quedar molt tristos però no es varen desanimar i al cap d’un any van tenir un altre fill, el segon, Francesc Ventosa Buscarons.  Tampoc varen tenir gaire sort amb aquest naixement, doncs com el seu germà, Joan va morir sobtadament als vuit mesos. Tan efímera era la vida d’aquests nens que va fer creure als meus pares que eren els culpables de totes aquestes desgràcies. Molt preocupats varen anar a veure metges per esbrinar el que havia passat amb els nens. No en varen treure res en clar i només la sospita de que els nens morien a l'estar massa forts, massa grassos i el seu metabolisme no els deixava dentar. Quant morien rebentaven el paladar i aleshores els sortien les dents. Els metges no varen saber dir res més que aconsellar als meus pares que si volien tenir més fills tenien de canviar d’aigües. Això al meu pare li va doldre molt, mai en la vida hagués pensat que per tenir fills tindria de marxar de la seva estimada terra.        

El meu pare ja no treballava en els tallers del tren de Sarrià com quant és va casar, treballava a L’Auto American Salon de Barcelona, al taller hi havia de client un senyor andalús molt ric que sempre anava darrera del meu pare per posar un taller a Andalusia a mitges. El meu pare obsessionat amb el que havien dit els metges va creure llavors que havia arribat l’hora de marxar de Barcelona, amb aquesta gran ocasió tindria el canvi d’aigües aconsellat i a més seria prou lluny de la seva terra. Va fer els tractes amb el senyor andalús molt seriosament i els papers pel seu treball a Andalusia i la nova vivenda. Tristos i bastant preocupats van acomiadar-se de la família, de tots els amics i companys del treball a Barcelona i varen marxar a Andalusia on tenien de viure i treballar. Després d’un llarg i pesat viatge en tren i molta incomoditat van arribar a Andalusia per anar a Baeza, poble antic i de gran història on tenien de viure.

Font: diari de Josep Ventosa buscarons

La II República: involución y revolución. El bienio radical-cedista y el Frente Popular (I)

1. Fuerzas políticas de derechas.

• Acción Nacional (1931) => Acción Popular (1932) => CEDA (1933) de Gil Robles.
• Falange Española (1933) de José Antonio Primo de Rivera  => Falange Española (FE) + Juntas de Ofensiva Nacional Sindicalista (JONS, 1934).
• Bloque Nacional (1934) de José Calvo Sotelo.

 2. Las elecciones de 1933.

- Resultados:

• Los socialistas se negaron a formar coalición con los partidos de la izquierda republicana (PRRS, AR de Azaña).
• Partido Republicano Radical (PRR)  de Lerroux y la CEDA fueron los grandes vencedores.

- ¿Por qué en las elecciones de 1933 la derecha obtuvo la mayoría?

• Los anarquistas propugnaron la abstención.
• Disolución de la conjunción republicano-socialista.
• movilización de las derechas.
• El sistema electoral favorecía a las coaliciones.

- Reacciones y consecuencias:

• La CEDA anunció su propósito de "rectificar la anterior política sectaria y socializante".
• Insurrecciones anarcosindicalistas en Aragón y La Rioja.
• Inestabilidad => política (12 gobiernos), social (crisis económica).

3. Los gobiernos radical-cedistas.

- Hoja de ruta de la CEDA:

• Evolución desde el accidentalismo al posibilismo.
• Primero apoyaría en el Parlamento a los gobiernos radicales para después entrar en el gobierno.
• Intención de reformar la Constitución para culminar la rectificación de la República.

- Leyes problemáticas:

• Ley de Amnistía (abril de 1934) => liberación de los sublevados en agosto de 1932 y anarquistas encarcelados por la insurrección de diciembre de 1933.
• Ley para la Reforma de la Reforma agraria (agosto 1934) => paralizó definitivamente la reforma agraria. 
• Jurados Mixtos => se introdujeron modificaciones que disminuyeron las atribuciones de los vocales obreros en favor de los patronos.

- Ejército:

• El ministerio de la Guerra pone a Francisco Franco al frente de la represión de los mineros asturianos.

- Religión:

• Las Cortes suspendieron la prohibición de que las órdenes religiosas se dedicaran a la enseñanza.
• El Estado vuelve a pagar al clero.

- Intento de reforma constitucional:

• Se quiso reformar o suprimir 41 de los 125 artículos que tenía la Constitución.

- Nacionalismos:

• Todos los procesos autonómicos se encallaron (excepto el catalán).
• Cuestión rabassaire => El Parlamento catalán aprobó en abril de 1934 la Ley de Contratos de Cultivo que garantizaba a los rabaissaires un contrato mínimo de 6 años y la posibilidad de comprar la tierra tras cultivarla durante 18. Fue declarada inconstitucional pero el Parlamento autonómico la volvió a votar.
• Proclamación del "Estado Catalán dentro de la República Federal Española" por Lluís Companys  el 6 de octubre => se declaró el Estado de Guerra, se reprimió la sublevación, se encarceló al Gobierno de la Generalitat y se suspendió el Estatuto.

Fuente:

• AVILÉS Farré, J. et. al., Historia contemporánea de España desde 1923 dictadura y democracia, Madrid, Editorial Universitaria Ramón Areces, 2011.
• Esquema => HistoriaLicinioII

La II República: la caída de la monarquía y el proceso constituyente. El bienio republicano-socialista (y III)

7. Orden público y conflicto sociales.

- Desórdenes públicos:

• Alteración del orden constitucional => sublevación de Sanjurjo (1932) y revolución de octubre (1934).
• Crecimiento de las fuerzas del orden => guardias civiles, carabineros, guardias de asalto.

- Pilares fundamentales de la política de orden público de la República:

• Guardia de Asalto => nueva fuerza urbana de seguridad militarizada.
• Ley de Defensa de la República (octubre 1931) => ley dura que no se dudó en aplicar.
• Ley de Orden Público (julio 1933) => ley más suave.

- Sindicalismo y anarquismo:

• Crisis interna de la CNT a mediados de 1931 => Manifiesto de los Treinta.
• Afianzamiento de la FAI => posturas más radicales.
• Incidente de Castilblanco (31 de diciembre de 1931) => campesinos descuartizaron a cuatro guardia civiles.
• Casas Viejas (enero 1933) => Muerte de 22 campesinos, dos guardias civiles y un guardia de asalto. Crisis del gobierno de Azaña.

- Cuestión religiosa:

• Nacimiento de la Confederación Española de Derechas Autónomas (CEDA) como estrategia final de la iglesia para movilizar al electorado católico.
• Enfrentamiento personal del presidente del gobierno con el presidente de la República.

- Crisis económica:

• Se acentúa los efectos de la crisis de 1929.
• Incremento de huelgas.
• Afianzamiento del PSOE de la mano de Largo Caballero, la tendencia más radical.

- Crisis de gobierno:

• Alcalá-Zamora encarga a Lerroux la formación de un nuevo gobierno (efímero) en septiembre de 1933.
• Las Cortes se negaron a ratificarle su confianza.
• Se disuelven las  Cortes Constituyentes y se convocan elecciones.

8. La nueva política exterior: pacifismo y democracia.

- Características:

• Carácter pacifista de la Constitución y vocación europeísta.
• Neutralidad positiva => oposición a la neutralidad negativa por pura impotencia de la Monarquía.
• Participación activa en la Sociedad de Naciones como miembro semipermanente del Consejo.

- Política exterior:

• Hispanoamérica  => política cultural.
• Norte de África  => administración del protectorado en Marruecos con la ocupación efectiva de Ifni).
• Portugal => choque con el régimen dictatorial de Oliveira Salazar.
• Relaciones bilaterales => no se desmarcó de la línea franco-británica.

Fuentes: 

• AVILÉS Farré, J. et. al., Historia contemporánea de España desde 1923 dictadura y democracia, Madrid, Editorial Universitaria Ramón Areces, 2011.
• Esquema => Recursos académicos.

La II República: la caída de la monarquía y el proceso constituyente. El bienio republicano-socialista (II)

5. La Constitución de 1931.

- Primer Gobierno de la República:

• Cuestión social => mala coyuntura económica (recesión del 29), reivindicaciones sindicalistas (problema de la propiedad de la tierra).
• Redacción de la Constitución.

- Debate en la redacción de la Constitución:

• Rechazado el primer anteproyecto moderado.
• Segunda etapa del Gobierno provisional (14 de octubre al 16 de diciembre).
• Debate del segundo anteproyecto desde el 28 de agosto al 1 de diciembre.

- Cuestión de las autonomías regionales:

• Reconocimiento de las aspiraciones nacionalistas manteniendo la integridad del Estado.
• República NO federal.

- Voto femenino:

• Se aceptó el sufragio femenino.

- Propiedad de la tierra:

• Socialización de la tierra de carácter no forzoso.

- Cuestión religiosa:

• Separación institucional de la Iglesia y el Estado.
• Disolución de las órdenes religiosas como los jesuitas.
• Prohibición de dedicarse a la enseñanza.
• El Estado no mantendrá ni auxiliará económicamente a la Iglesia (artículo 26).

- Características:

• Se aprobó el 9 de diciembre sin ningún voto en contra.
• República democrática de trabajadores de todas clases, que se organiza en régimen de libertad y justicia.
• Azaña como jefe del Gobierno.
• Alcalá-Zamora como nuevo presidente de la República elegido por las Cortes y no por sufragio universal directo.

6. El bienio republicano-socialista: las grandes reformas (16/12/31-12/9/33).

- Características:

• Gobierno de izquierdas donde están ausentes los radicales de Lerroux.
• Dos Gobiernos => del 16/12/31 al 12/6/33 y del 12/6/33 al 12/9/33.

- Azaña:

• Cuando llegó al poder tenía una carrera política "por delante".
• Su partido, Acción Republicana, no era un partido de masas.

- Valoraciones:

• Primera experiencia democrática de largo alcance en la España contemporánea.
• Se pretendió atajar los graves problemas estructurales de España => propiedad de la tierra, educación, ejército, regionalismos...
• Las reformas del primer bienio chocaron frontalmente con los sectores anarco-sindicalistas y socialistas.

- Iglesia:

• Se disolvió la Compañía de Jesús (enero 1932) por su cuarto voto de obediencia al Vaticano.
• Ley de Confesiones y Congregaciones religiosas (mayo 1933) => atajar las prerrogativas en educación y materia económica.

- Educación:

• Se construyeron más de 10.000 escuelas entre 1931 y 1936.

- Ejército:

• Aspiración en democratizar, modernizar y formar un Ejército profesional encargado de la Defensa nacional.
• Estas reformas granjearon a Azaña la mayor enemistad en el seno del Ejército.

- Autonomías:

• Se inició el proceso estatutario según rezaba la Constitución.
• Catalunya => Estatut de Núria.
• Euskadi => Estatuto de Estella no se adecuaba a la Constitución y se redactó otro que se aprobó pero no se aplicó por el triunfo de las derechas.
• Galiza => hasta junio de 1936 no se sometió a plebiscito.

- La Sanjurjada (10/8/1932):

• Dirigentes carlistas y tradicionalistas instigaron el levantamiento de Sanjurjo.
• El golpe, mal planificado y peor ejecutado, fue fácilmente aplastado.
• Azaña salió fortalecido y el Gobierno indultó a Sanjurjo.

- Reforma agraria:

• La Ley para la Reforma agraria fue aprobada por las cortes el 9 de septiembre de 1932 después del fracaso del golpe de Estado de Sanjurjo.
• La conflictividad en el campo se acrecentó especialmente en el sur donde el sistema latifundista era mayoritario.
• Apenas 10.000 campesinos habían recibido tierras a finales de 1933 con casi 400.000 afiliados a la Federación Nacional de Trabajadores de la Tierra (FNTT).

Fuente: AVILÉS Farré, J. et. al., Historia contemporánea de España desde 1923 dictadura y democracia, Madrid, Editorial Universitaria Ramón Areces, 2011.

La II República: la caída de la monarquía y el proceso constituyente. El bienio republicano-socialista (I)

1. Del "error Berenguer" a la sublevación de Jaca.

- Situación tras la dictadura de Primo de Rivera:

• El general Dámaso Berenguer asume la presidencia del gobierno.
• Cambios políticos => nacimiento del Bloque Constitucional (conservadores), Unión Monárquica Nacional (antiliberal), Derecha Liberal Republicana.
• Situación económica => recesión económica, crecimiento de la clase obrera y de la población estudiantil.
• Pacto de San Sebastián (agosto 1930) => Surgirá el Comité Revolucionario encargado de traer el República a través de la vía insurreccional o por la convocatoria de elecciones.

- Partidos políticos:

• Afianzamiento del republicanismo español.
• Socialistas intensifican la colaboración con los republicanos.

- Insurrección de Jaca (diciembre 1930):

• Creación del Comité Militar Revolucionario (septiembre 1930).
• Fracasan las sublevaciones de Jaca y del aeródromo de Cuatro Vientos (Madrid).

- Vía electoral:

• Confusión en las fuerzas políticas conservadoras y liberales.
• Dimisión de Berenguer y convocatoria de elecciones municipales para posteriormente celebrar elecciones provinciales y legislativas 

2. Las elecciones y la proclamación de la República.

• Campaña electoral => Los Monárquicos se presentaron como la verdadera fuerza contrarrevolucionaria; los republicanos convirtieron las municipales en un plebiscito
• Victoria republicana en 41 de las 50 capitales de provincia.
• Proclamación de la República el 14 de abril y exilio (sin abdicar) del rey Alfonso XIII.
• Constitución del Gobierno provisional de la República.

3. El Gobierno provisional.

- Gobierno provisional (14 de abril al 14 de octubre y del 14 de octubre al 16 de diciembre):

• 3 ministros socialistas, 
• 2 del Partido Republicano Radical (PRR), 
• 2 del Partido Republicano Radical Socialista (PRR-S), 
• 2 nacionalistas, 
• 1 de Derecha Liberal Republicana (DLR), 
• 1 de Acción Republicana; 
• Niceto Alcalá-Zamora (DLR) asumió la presidencia.

- Acciones del Gobierno:

• Convocatoria de elecciones a Cortes Constituyentes => nueva Constitución.
• Ejército => reducción del gasto y asegurar su fidelidad. 
• Nacionalismo => Aprobación del Estatut de Núria en Catalunya.
• Cuestión religiosa => separación institucional de Iglesia y Estado; fin del monopolio de la Iglesia en la educación: quema de conventos por extremistas de izquierda.

4. Las elecciones constituyentes.

- Características de las elecciones constituyentes del 28 de junio:

• Escrutinio mayoritario. 
• Listas abiertas.
• Circunscripciones provinciales.
• Edad mínima 23 años (antes era de 25).
• Composición de la cámara => muy compleja, un representante monárquico (conde de Romanones).
• No hubo candidaturas única de los partidos conservadores ni coalición republicano-socialista.

- Resultados:

• Triunfo abrumador de las candidaturas de la coalición republicano-socialista.
• Sin representación del Partido Comunista.
• Hubo tres mujeres => Clara Campoamor, Victoria Kent, Margarita Nelken.

- Composición de la Cámara:

• Cámara única sin senado.
• 470 diputados totales.
• 115 diputados socialistas.
• 94 diputados Republicanos Radicales.
• 59 diputados Republicanos Radicales Socialistas.
• 50 diputados para las organizaciones no republicanas de derechas.
• El partido Derecha Liberal Republicana de Niceto Alcalá-Zamora fue el gran perdedor.

Fuente: AVILÉS Farré, J. et. al., Historia contemporánea de España desde 1923 dictadura y democracia, Madrid, Editorial Universitaria Ramón Areces, 2011.

Dictadura de Primo de Ribera (y II)

4. Política económica y social.

- Política interior:

• Felices años veinte.
• Impulso de la economía => ejemplo de monopolio: CAMPSA.
• Creación de infraestructuras => red viaria y ferroviaria.

- Aspecto social:

• Represión del anarquismo.
• Creación de la Federación Anarquista Ibérica (FAI) en Valencia en julio de 1927.
• Presencia socialista en  el Consejo del Trabajo.
• Creación de los comités paritarios o comités mixtos.

5. El principio del fin. Las conspiraciones contra la dictadura.

• Oposición permanente y creciente => sentimiento antimonárquico.
• Intento de insurrecciones por parte de nacionalistas (coronel Macià en noviembre del 1926) y anarquistas.
• Sanjuanada => pronunciamiento militar fracasado el 24 de junio de 1926.
• Universidad => huelgas estudiantiles.
• Republicanismo => nacimiento de Alianza Republicana a finales de 1926.

6. La caída del dictador.

- Dimisión:

• Enfermo, cansado, sin apoyo de los militares y desautorizado por el rey Primo de Rivera dimite en enero de 1930.
• Moriría poco después en París, en el exilio.

- Naturaleza del régimen:

• Régimen autoritario de corte dictatorial típico de la Europa de entreguerras.
• No es un fascismo => no es un modelo nuevo ni se logró el apoyo de las masas.
• Historiografía => fracaso definitivo de los partidos dinásticos y de la propia Monarquía.

Fuentes:

• Fotografía: «Bundesarchiv Bild 102-09414, Primo de Rivera» de Bundesarchiv, Bild 102-09414 / CC-BY-SA. Disponible bajo la licencia CC BY-SA 3.0 de vía Wikimedia Commons.
• Texto: AVILÉS Farré, J. et. al., Historia contemporánea de España desde 1923 dictadura y democracia, Madrid, Editorial Universitaria Ramón Areces, 2011.

Dictadura de Primo de Rivera (I)

1. El golpe de Estado.

• Manifiesto y Golpe de Estado del capitán general de Cataluña Miguel Primo de Rivera el 13 de septiembre de 1923. 
• El golpe fue previsible pero no inevitable.
• Causas del éxito => apoyo del "Cuadrilátero" militar, crisis del sistema parlamentario liberal, debilidad del gobierno, pasividad de la opinión pública, no oposición del Rey.
• Etapas => Directorio militar (1923-25); Directorio civil (1925-30).

2. Primeros objetivos y primeros logros: la pacificación de Marruecos.

- Regeneración nacional a través del Directorio militar:

• Caciquismo => cáncer esencial de la Restauración; Estatuto Municipal (1924)
• Nacionalismo => represión del nacionalismo periférico
• Orden público => medidas represivas contra el anarcosindicalismo y comunistas
• Guerra de Marruecos => política abandonista (en principio).

- Problema de Marruecos:

• Presión de los rifeños comandados por Abd-el-Krim (1924)
• Los rifeños atacan posiciones francesas provocando la intervención francesa en la zona.
• Desembarco en Alhucemas (1925) exitoso de tropas franco-españolas.
• Política de conquistas culminada en 1926 y victoria a un alto precio económico.

3. La consolidación de la dictadura: el intento de institucionalización del régimen.

• Directorio civil (1925-1930) => se sustituye la dictadura militar por un gabinete civil recuperando el Consejo de Ministros.
• Creación del Consejo de economía Nacional (1924) => intención de impulsar la inversión pública, el desarrollo económico y la transformación social.
• Unión Patriota (1924) => nuevo partido político apoyado en los grupos católicos.
• Asamblea Nacional Consultiva (1927) => sistema de representación con función consultiva y controlada por el gobierno.
• Proyecto de Constitución (1929) => no salió adelante por el escaso apoyo al dictador.
• Política exterior => fracaso en asumir un puesto permanente en el Consejo de la Sociedad de Naciones, fracaso en lograr la incorporación de Tánger.

Fuente: AVILÉS Farré, J. et. al., Historia contemporánea de España desde 1923 dictadura y democracia, Madrid, Editorial Universitaria Ramón Areces, 2011.

Constitución de la República española (9 de diciembre de 1931)

Soberanía.

• Popular. 
• Los poderes de todos los órganos de la República emanan del pueblo.

Derechos fundamentales.

• Se proclama en su título III un extenso conjunto de derechos y libertades públicas.

División de poderes.

• Se proclama. 
• El Gobierno necesita la confianza de las Cortes y del presidente de la República.

Sufragio.

• Universal, igual, directo y secreto. 
• Por primera vez pueden ser elegidos y elegibles todos los ciudadanos sin distinción de sexo ni de estado civil.

Parlamento.

• Unicameral, denominado Cortes o Congreso, que ejerce la potestad legislativa.

Forma de gobierno.

• República democrática de trabajadores. 
• La República constituye un Estado integral compartido con la autonomía de municipios y regiones.

Otros datos.

• Estado laico => disuelve las órdenes religiosas (compañía de Jesús)
• Promulgada por el presidente de las Cortes
• Consta de 125 artículos y dos disposiciones transitorias.
• Se reconoce el derecho a las mujeres a votar y ser elegidas
• Se crea el Tribunal de Garantías Constitucionales

Ideología.

• Progresista. 
• Democrática

Vigencia.

• 1931 - 1939

Cuestión religiosa.

• Separación Iglesia – Estado
• Aconfesionalidad

Fuentes: 

Equipo docente de la asignatura 'Historia Contemporánea de España I" de la UNED

Esquema => Historia Activa

Constitución de la Monarquía española (30 de junio de 1876)

Soberanía.

• Compartida entre el Rey y las Cortes.

Derechos fundamentales.

• Se consagran en su Título I, que queda sujeto al desarrollo posterior.

División de poderes.

• Se reconoce de forma implícita, al reconocer que la potestad de hacer las leyes reside en las Cortes con el Rey

Sufragio.

• Senado => sufragio activo; estamental y censitario
• Congreso => se remite a la ley

Parlamento.

• Bicameral => Senado y Congreso. 
• Ambas cámaras son colegisladoras

Forma de gobierno.

• Monarquía moderada y hereditaria

Otros datos.

• Promulgada por el rey Alfonso XII
• Consta de 89 artículos
• Confesionalidad del Estado

Ideología.

• Conservadora

Vigencia.

• 1876 – 1923
• 1923 – 1931

Cuestión religiosa.

• Católica.
• Religión oficial

Fuentes: 

• Equipo docente de la asignatura 'Historia Contemporánea de España I" de la UNED
• Esquema => Aula de historia de España de José María Fernández Ros

Constitución Federal de la República española (7 de julio de 1873)

Soberanía.

• Nacional

Derechos fundamentales.

• Se consagran los derechos fundamentales como naturales, que ninguna ley ni autoridad puede mermarlos.

División de poderes.

• Se proclama una separación rígida entre los poderes legislativo, ejecutivo y judicial.

Sufragio.

• Congreso => universal y directo.
• Senado => elegidos por los parlamentos de los estados

Parlamento.

• Bicameral => Congreso y Senado.

Forma de gobierno.

• República federal integrada por quince estados de la península, así como Cuba y Puerto Rico.

Otros datos.

• El golpe de Estado de Pavía impidió su aprobación.
• Consta de 117 artículos.

Ideología.

• Progresista

Vigencia.

• Proyecto

Cuestión religiosa.

• Libertad de cultos.

Fuentes: 

• Equipo docente de la asignatura 'Historia Contemporánea de España I" de la UNED
• Esquema => Aula de historia de España de José María Fernández Ros

Constitución de 1869

Soberanía.

• Nacional. 
• Las Cortes constituyentes elegidas por sufragio universal, en nombre de la nación española, decretan y sancionan la Constitución.

Derechos fundamentales.

• Se consagran extensamente en su Título I. 
• Así los derechos a la inviolabilidad del domicilio, derecho de sufragio activo, libertad de expresión, derechos de reunión, asociación, libertad religiosa.

División de poderes.

• Se proclama y establece una rígida separación de los poderes legislativo, ejecutivo y judicial.

Sufragio.

• Senado => activo, universal e indirecto
• Congreso => sufragio pasivo; altos cargos y grandes contribuyentes. Se remite a la ley.

Parlamento.

• Bicameral: Senado y Congreso. 
• El Senado se integra por 4 senadores de cada provincia 
• El Congreso por un diputado al menos por cada 40.000 almas de población.

Forma de gobierno.

• Monarquía limitada. 
• El rey reina pero no gobierna. 
• La monarquía se legitima en la Constitución

Otros datos.

• Promulgada por la Cortes constituyentes.
• Consta de 112 artículos y 2 disposiciones transitorias.

Ideología.

• Progresista

Vigencia.

• 1869 – 1873

Cuestión religiosa.

• Libertad

Fuente: equipo docente de la asignatura 'Historia Contemporánea de España I" de la UNED