Un català nascut a Andalusia (IV)

El dia 14 d’Abril de 1931 van proclamar la República Democràtica  Espanyola. Aquesta data no l’oblidaré en tota la meva vida i sempre la recordaré amb gran satisfacció.
 
El canvi de política a tot el país va ser tant gran que la gent no s’ho creia. Eliminar de cop la monarquia i la dictadura militar que havia governat tants anys el país i sense un tret era una cosa insòlita. Érem un país en pau i també l’admiració d’Europa i de tot el món per haver canviat el Govern sense vessar una gota de sang. Vàrem desterrar el Rei Alfons XIII amb tota amabilitat i correcció, els militars van acceptar de manera agradable el nou Govern Republicà legalment constituït. El meu pare ens va explicar molt bé com es va nombrar el nou Govern, un president de la República, un consell de ministres republicans, una càmera de diputats i una nova Constitució.

La República havia triomfat a Espanya, i tothom estava content però a Andalusia no va tenir tant èxit. No van saber o no van voler controlar als terratinents i cacics que eren amos de totes les terres de cultiu, i aquests bons senyors varen desaparèixer i varen deixar sense feina ni diners els seus treballadors. En tots els pobles d’Andalusia varen aparèixer de seguida revoltes per tot arreu i es va crear un moviment anarquista en tots els pobles. La gent no tenia menjar i començaven a passar gana i la gana és mala consellera i va llençar a tots al carrer a robar i assassinar als que tenien diners.

A Baeza, el meu poble. ho dic així perquè hi vaig néixer i l’estimava, va passar el mateix que a altres pobles d’Andalusia. Persones que sempre havien tingut bona conducta, també es van revolucionar i van assaltar el que trobaven per davant, assassinant inclús companys de tota la vida. A casa nostre i en el taller del meu pare varen entrar els revolucionaris i ens van prendre tot el que van voler: cotxes, mobles, roba, diners i al meu pare el volien matar. Jo encara no tenia quatre anys i el meu germà ni tres i no enteníem res d’aquests fets tant desagradables que succeïen en el poble. Els treballadors que encara hi havien en el taller semblaven amos, quant volien treballaven i sinó es passejaven. L’únic que treballava al taller, com sempre, era el  meu pare. D’aquesta manera protegia casa seva perquè varies vegades havien intentat fer-lo fora.

Font: diari de Josep Ventosa Buscarons