Un català nascut a Andalusia (I)

Los diarios personales son una herramienta muy útil a la hora de estudiar nuestro pasado. Es por ello que periódicamente iré poniendo páginas del diario de mi abuelo, desde su nacimiento en 1927 hasta su jubilación en 1993. Un periodo de tiempo tan dilatado permite adentrarse de primera mano en la Segunda República española, la Guerra Civil, el franquismo, la transición y la democracia reciente. Espero que os guste.

Els diaris personals són una eina molt útil a l'hora d'estudiar el nostre passat. És per això que periòdicament aniré posant pàgines del diari del meu avi, des del seu naixement el 1927 fins a la seva jubilació en 1993. Un període de temps tan dilatat permet endinsar-se de primera mà en la Segona República espanyola, la Guerra Civil, el franquisme, la transició i la democràcia recent. Espero que us agradi.


Aquesta és la història de la meva vida, la dels meus pares, els meus germans, els meus fills i els meus nets fins arribar a la meva jubilació.

El meu pare Josep Ventosa Mestre, natural de Vilanova i la  Geltrú va néixer el 1897, la meva mare Francesca Buscarons Vàzquez, natural de Barcelona va néixer el 1895. El dia 11 d’Agost de 1920 es van casar a l’església parroquial de Sant Vicenç de Sarrià, van viure a un pis de lloguer a Sarrià mateix. A l’any de casats van tenir el primer fill, un nen molt bonic i preciós, Joan Ventosa Buscarons. Poc els va durar l’alegria amb aquest naixement, encara no tenia nou mesos el nen va morir sobtadament al treure les dents. Els meus pares varen tenir un gran disgust i van quedar molt tristos però no es varen desanimar i al cap d’un any van tenir un altre fill, el segon, Francesc Ventosa Buscarons.  Tampoc varen tenir gaire sort amb aquest naixement, doncs com el seu germà, Joan va morir sobtadament als vuit mesos. Tan efímera era la vida d’aquests nens que va fer creure als meus pares que eren els culpables de totes aquestes desgràcies. Molt preocupats varen anar a veure metges per esbrinar el que havia passat amb els nens. No en varen treure res en clar i només la sospita de que els nens morien a l'estar massa forts, massa grassos i el seu metabolisme no els deixava dentar. Quant morien rebentaven el paladar i aleshores els sortien les dents. Els metges no varen saber dir res més que aconsellar als meus pares que si volien tenir més fills tenien de canviar d’aigües. Això al meu pare li va doldre molt, mai en la vida hagués pensat que per tenir fills tindria de marxar de la seva estimada terra.        

El meu pare ja no treballava en els tallers del tren de Sarrià com quant és va casar, treballava a L’Auto American Salon de Barcelona, al taller hi havia de client un senyor andalús molt ric que sempre anava darrera del meu pare per posar un taller a Andalusia a mitges. El meu pare obsessionat amb el que havien dit els metges va creure llavors que havia arribat l’hora de marxar de Barcelona, amb aquesta gran ocasió tindria el canvi d’aigües aconsellat i a més seria prou lluny de la seva terra. Va fer els tractes amb el senyor andalús molt seriosament i els papers pel seu treball a Andalusia i la nova vivenda. Tristos i bastant preocupats van acomiadar-se de la família, de tots els amics i companys del treball a Barcelona i varen marxar a Andalusia on tenien de viure i treballar. Després d’un llarg i pesat viatge en tren i molta incomoditat van arribar a Andalusia per anar a Baeza, poble antic i de gran història on tenien de viure.

Font: diari de Josep Ventosa buscarons