Mentre la societat catalana emprenia el camí de la industrialització, que l’aniria diferenciant cada vegada més de la castellana, la burgesia s’organitzava en la Junta de Comerç per tal d’assumir una representació col·lectiva que li permetés negociar amb el govern. Començaven, a més, a mirar més lluny i a planejar el futur. Recuperar el que s’havia perdut el 1714 estava més enllà de les seves possibilitats, encara que enyoressin els vells temps, com ho feia Capmany, quan elogiava aquell sistema de lleis en què “había estamentos y todos tenían su parte en el gobierno público, de cuyo concierto resultaba la unidad".
El nou projecte de futur que començaven a bastir, allò que Ernest Lluch va anomenar “un projecte il·lustrat per a Catalunya”, tenia poc a veure amb les idees dels “il·lustrats” castellans, que pretenien simplement millorar un sistema que assegurés la supervivència de l’absolutisme al poder i del feudalisme als camps, que és el que explica que un text com l’Informe de Jovellanos, que anava més enllà, fos condemnat per la Inquisició i restés sense influència pràctica.
El programa de la Junta de Comerç, elaborat per homes com Antoni de Capmany o Jaume Caresmar, aspirava a restablir al menys una part del projecte de 1714, però aquesta vegada en un marc polític diferent, que seria el d’una nació espanyola comú on fos possible de recuperar determinats graus de llibertat, en una marc constitucional compartit, a canvi d’acceptar, per tal de facilitar el procés, una sèrie de renúncies, començant per la de la pròpia llengua.
Aquest és el programa que Capmany defensaria a les Corts de Cadis, i que estarà en la base dels projectes polítics de la burgesia catalana en la primera meitat del segle XIX. El triomf definitiu del constitucionalisme espanyol, a partir de 1837, decebria, però, les seves esperances. Allò que els liberals espanyols els oferien seguia essent un programa d’absorció, en unes condicions que no responien a les seves necessitats. Ho podem veure en personatges com el general Evaristo San Miguel, heroi del liberalisme, quan es queixava de les dificultats que s’havien produït amb Catalunya “desde su incorporación a la Corona de Castilla”, o en la reacció d’un Mesonero Romanos, que s’entusiasmava davant de la visió del treball col·lectiu a Catalunya, però renegava del “maldito idioma” i del “provincianismo”.
La realitat era que resultava difícil unificar dues societats que durant segles s’havien desenvolupat de manera diferent, i que, en ple procés de creixement industrial, seguien funcionant a velocitats distintes. Tenim una mostra clara d’això en la por que els polítics liberals espanyols del segle XIX tenien a la industrialització, tement que els canvis socials que comportava s’estenguessin des de Catalunya al conjunt d’Espanya.
Entre els primers arguments dels partidaris del lliurecanvisme hi trobem la conveniència d’impedir el desenvolupament industrial, perquè “ese germen revolucionario que se abriga en los talleres llegará algún día a ser de fatales consecuencias para los pueblos manufactureros”. Els esdeveniments revolucionaris europeus de 1848 durien un autor castellà a felicitar-se pel fet que a Espanya “la industria fabril no progresa”, i a proposar que seguissin així: “¿por qué no nos preservaremos solos nosotros del torrente de anarquía y desorden que inunda hoy a las naciones de Europa?”. La pau social valia el preu de l’endarreriment econòmic.
Pel desembre de 1850 Martínez de la Rosa tranquil·litzava a Donoso Cortés, terroritzat pel que creia imminent triomf del comunisme, assegurant-li que aquestes idees no podien entrar a Espanya, perquè era “una nación eminentemente agricultora”, on “la industria está poco desarrollada; sólo hay algunos centros de producción industrial, como Barcelona y otros; pero en lo general la población es rústica, (...), carece de estos grandes centros de producción y de consumo, y no siente estas necesidades ficticias, que asaltan a los habitantes de las grandes ciudades”. Gràcies a aquest fet, concloïa, “las malas doctrinas que sublevan las clases inferiores, no están difundidas, por fortuna, como en otras naciones”.
La diferència existent entre la societat agrària castellana i la industrial catalana es traduïa en la seva incomunicació. No existia en aquests anys una patronal que promogués els interessos conjunts dels empresaris espanyols, perquè no tenien interessos conjunts. Les entitats patronals de la indústria eren fonamentalment catalanes i als seus dirigents els resultava difícil de trobar a Madrid interlocutors amb els quals negociar els seus problemes. En justa correspondència, no hi havia a la resta d’Espanya sindicats obrers moderns com els que es van organitzar a la industria tèxtil catalana des dels anys quarantes del segle XIX.
Les diferències es reflectien en aspectes molt diversos. A Catalunya, per exemple, no hi havia les acumulacions personals de riquesa que a altres bandes, com ho demostra el modest paper de les fortunes catalanes en les llistes dels majors contribuents de l’estat, però el nivell de vida de la població modesta era superior. Joan Cortada escrivia cap al 1860: "El catalán viste bien (...), no guisa su comida en una sartén, ni duerme sobre un montón de paja: come todos los días su puchero, más o menos suculento, pero cubre su mesa con blanquísima servilleta, cada persona come en su plato, y con su cubierto, y toda la familia duerme en cama con su sábana, y su frazada en el invierno. Si no nos hubiéramos propuesto evitar toda comparación, podríamos decir lindezas acerca de lo que hemos visto en nuestros viajes".
Hi ha, a més, un aspecte crucial de la qüestió que no s’acostuma a tenir en compte, i que dificultava l’assimilació en els termes en què es proposava, i és que les capes populars de la nostra societat conservaven un sentiment viu d’identitat i una certa memòria de la seva història. Ho mostra, per exemple, el cas dels milicians nacionals barcelonins de 1841, un cos civil integrat sobretot per menestrals, que en defensar-se per haver intervingut en l’intent d’enderrocar la Ciutadella de Barcelona, al·legaven que ho havien fet per tornar als ciutadans els terrenys que els havien estat arrabassats “per la força i el caprici d’un tirà”, referint-se a Felip V, i acabaven, com a darrera i definitiva justificació, proclamant que ho havien fet “perquè som lliures, perquè som catalans”22. Deixeu-me recordar que el 1841 no hi havia ningú que fes propaganda catalanista –de fet, el mot mateix de catalanisme estava encara per inventar- i que els fets de 1714, que dataven de 125 anys enrere, no s’ensenyaven pas a l’escola.
Les diferències de què parlo afectaven tant els de dalt com els de baix. Ho reconeixia el 1864 un governador civil de Barcelona, que parlava de l’esperit d’independència dels catalans, “que se revela en todos: en las clases pobres por las insurrecciones y motines, y en las medias y elevadas por cierto alejamiento de la corte y tendencia a vivir de sus propios recursos. Una prueba de ello es el carácter de que vienen siempre revestidos los diputados a cortes, sea cuál fuere su partido político. Se les ve ser ministeriales u oposición, pero sin sumisión, conservando su independencia”.
La referència a les insurreccions de “les classes pobres” tenia a veure, sobre tot, amb l’activitat del moviment obrer, que el 1855 havia protagonitzat la primera vaga general de la història d’Espanya, amb la persistència a casa nostra de moviments republicans i amb corrents de socialisme utòpic com els cabetians.
Pel que fa als diputats, per altra banda, era veritat que encaixaven malament en una política que no era la que corresponia al seu model de societat. De 1833 a 1868, en trenta cinc anys que han vist passar pel govern centenars de ministres –només a Hisenda hi ha hagut setanta dos canvis- no trobem més que set ministres catalans, la major part dels quals han durat molt pocs mesos i no han tingut ocasió de fer res que calgui recordar.
Tampoc és que ho tinguessin fàcil. La incomprensió respecte de les seves formes de vida es reforçava pel problema de la llengua, o millor dit de “l’accent”. En una pràctica parlamentària concebuda essencialment com un exercici retòric, els homes que parlaven el castellà amb un accent local ho tenien malament. O al menys els que ho feien amb un accent català, perquè no sembla que l’accent andalús o gallec fossin obstacles per a una carrera parlamentària. Fins i tot al general Prim, que s’expressava sobre tot amb el sabre, una admiradora li va retreure “ese terrible deje catalán”.
Cortada, que no solament usava el castellà en les seves obres històriques i en el seu ensenyament, sinó que ho feia habitualment en la conversa privada, demanava: "Perdóneseles que tal cual vez en verso y prosa escriban la lengua de sus padres, la que les enseñó en la cuna el cariño de la madre, la que usan para alabar a Dios y para postrarse a los pies del sacerdote". Demanava perdó, com es veu, per petits pecats ocasionals, perquè tenia ben clar que calia renunciar a la llengua pròpia: “Cuando un estado es el conjunto de varios estados –escrivia-, no basta haberlos unido para formar de todos ellos un pueblo, sino que es preciso asimilarlos, darles las mismas leyes, las mismas costumbres, la misma lengua e ir modificando el carácter de las fracciones, a fin de formar un carácter uniforme para el todo".
El tema de la llengua és massa important com per no mencionar-lo, ni que sigui de passada. El 1751 Turgot deia que un estat és un conjunt d’homes reunits sota d’un mateix govern, i una nació, una reunió d’homes que comparteixen una llengua. En el nostre cas van ser les capes populars les que van salvar la llengua, contra el menyspreu de les benestants, fins que cap als anys seixantes del segle XIX uns joves escriptors d’idees avançades van descobrir que hi havia un públic popular que anava al teatre on es representaven les obres de Pitarra i que llegia La Campana de Gràcia o, més endavant, el setmanari anarquista La Tramontana, i que es podien entendre millor amb aquest públic, en els terrenys de la literatura com en els de la política, si li parlaven en la seva llengua.
La recuperació de la cultura catalana va acabar tenint d’aquesta manera una transcendència que no sospitaven els que l’havien iniciada. Un menorquí, Josep Miquel Guàrdia, ho deia en 1889: "No és pròpiament d'una restauració de lo que's tracta (...). És, més tost, un retorn a la plenitut de la vida activa: la evolució natural que recomença de bell nou... Ben mirat, el novell moviment literari a Catalunya és un moviment polítich y social".
Font: Josep Fontana i Lázaro, catedràtic emèrit de la Universitat Pompeu Fabra
No hay comentarios:
Publicar un comentario