Políticament, la Catalunya burgesa de finals del segle XIX tenia dos problemes greus. La persistència d’una crisis social que faria de Barcelona “la ciutat de les bombes”, i les dificultats d’encaix en l’estat espanyol. En aquest segon terreny, la consciència d’haver fracassat en tots els seus intents de negociació, malgrat les concessions que havien fet, explica la reacció d'un Valentí Almirall que el 1886, en el discurs inaugural de les activitats del Centre català, proclamava: "Lo camí de las súplicas y peticions no'ns du a cap resultat (...). Hem, donchs, d'empendre un altre camí, si volem salvar lo que encara'ns queda (...); fer-nos forts dintre de casa nostra. La rassa que nos domina, res nos otorgarà mentres nos cregui dèbils. Lo dia que'ns vegi forts y decidits, entrarà en tractes. (...) La idea nova del regionalisme nos dóna camins nous. Agrupem-nos tots al voltant de la bandera catalana; propaguem per tots los medis lo particularisme, que ha de ser la nostra forsa; posem-nos d'acort en lo essencial, (...) y al punt meteix que logrem que'ns respectin, la victòria estarà assegurada".
Era el naixement del catalanisme com a moviment polític. Per bé que estava clar que el formaven una diversitat de corrents: que no hi havia una sola classe de "catalanisme", com no hi havia una sola manera de pensar el futur de la societat catalana. El debat sobre si el catalanisme és d’origen burgés o popular, progressista o reaccionari, oblida que hi havia tants "catalanismes" com concepcions de la mena de societat que es volia construir.
Hi havia des d’un catalanisme reaccionari, com el del bisbe Torras i Bages o de mossèn Collel, que cercaven la recuperació de la tradició autòctona com un antídot contra les corrupcions del món modern, fins, en l’extrem oposat, un catalanisme federal i anarquista, associat al moviment obrer, que seguia una tradició amb antecedents tan llunyans com Abdó Terrades i els seus deixebles, en els orígens del republicanisme federal.
El paper dominant li corresponia, però, al catalanisme de dretes de la gran burgesia, sincer en els sentiments, però limitat per la necessitat del compromís. Frederic Soler, en pronunciar el discurs amb què presentava el programa polític del "Centre català", el 28 d'abril del 1890, deixava clar l’abast de les seves aspiracions polítiques: "Volem ser una de tantas estrellas de la bandera de Espanya, si las altras regions volen ser estrellas com nosaltres, o bé una sola estrella al mitj de la bandera roja y gualda que, amb los resplandors de Pavia y Lepant y'l Bruch y Girona, esborri'ls incendis de la guerra dels Segadors y las ruinas d'hont caigué ferit nostre últim conceller". Per si algú no ho havia entès prou, en la mateixa sessió Manuel de Lasarte aclaria que entre els enemics als quals havien de combatre es comptaven: "los separatistas, los que diuhen que Catalunya ha de formar una nació independent y, ab aquesta exageració, fan la guerra al nostre catalanisme, que vol que Catalunya tinga personalitat y autonomia dins d'Espanya".
Per més que es mantinguessin al marge de la política espanyola, en la qual no tenien lloc ni participació, el seu projecte només era realitzable, en la perspectiva del seu temps, dins d'Espanya. Hi havia per això dues raons: la primera, que havien construït una estructura industrial lligada al mercat espanyol i que no podia prescindir-ne; la segona, que era impensable que l'obtenció d'alguna cosa més que uns limitats nivells de descentralització es pogués aconseguir per la negociació, sense recórrer a alguna forma de lluita oberta, de caràcter revolucionari, que podia posar en perill l'estabilitat de l'ordre social.
Una cosa era cantar les glòries catalanes als discursos per tal d’encendre l’entusiasme de les capes populars i mantenir-les exaltades de patriotisme i allunyades de reivindicacions socials, i altra molt diferent arriscar-se en els terrenys de la revolta. Pere Aldavert criticava el 1904 aquest catalanisme de mítings amb crits entusiastes i “l’etern cant dels Segadors”, que no conduïa enlloc: “mentre un poble es desfogui amb crits, no és fàcil que faci trontollar regnes ni imperis”.
Aquesta via moderada feia possible mantenir, al mateix temps, una política subterrània de negociacions i de pactes, tal com corresponia a aquest projecte autonomista, que reclamava una quota més gran de participació, necessària per tal d'encaminar adequadament el futur de l’economia catalana, perquè estava clar que els seus problemes no es podien resoldre ja negociant aranzels, com havien fet al llarg del segle XIX.
La culminació d’aquest patriotisme equívoc la trobem, el 1892, en la proclamació a Manresa de les bases per a una “Constitució regional catalana”, en una reunió que tenia com a secretari el jove Enric Prat de la Riba. Un desafiament, però, força limitat, netament “regionalista”, obra dels que Àngel Guimerà condemnava com “la gent de l’ordre”, que no volien posar en perill una estabilitat social que els garantien la guàrdia civil i l’exèrcit espanyols.
Aquesta audàcia regionalista, per limitada que fos, va excitar el furor d’un espanyolisme integrista que havia cobrat nova força i havia augmentat la seva intolerància després del desastre colonial de 1898. En 1900 un llibre d’un enginyer agrònom i sociòleg espanyol sostenia que “establecer el regionalismo en España, sería convertir a esta nación en una región de kabilas” i concloïa, “¡Cuando se dictará la ley! Pena de muerte al regionalista; garrote vil al traidor autonomista”. Aquesta no és més que una mostra d’una amplíssima literatura de la mateixa naturalesa, que revela el fracàs dels intents del catalanisme regionalista burgès per encaixar en el marc polític de l’estat.
Deixeu-me recapitular l’argument que estic sostenint, no sigui que el fil conductor es perdi entre les anècdotes. Des de la segona meitat del segle XVIII, aviat farà dos-cents cinquanta anys, les nostres classes dirigents es van apuntar al projecte de construir solidàriament una nació espanyola. L’esforç no va funcionar, perquè va topar amb la voluntat intolerant de reduir-ho a la simple i directa absorció d’una societat que havia crescut de manera diferent i que tenia una cultura distinta. I en dir “cultura” no em refereixo solament als vessants acadèmic i literari, ni tan sols a la llengua, sinó a formes de vida, producte conjunt d’un dret civil i d’una evolució històrica propis, que es traduïen finalment en diferències en les institucions privades, en les relacions familiars, en els costums, en els hàbits de la festa i de l’oci...
És a partir de la consciència del fracàs del regionalisme que va semblar obligat aprofundir seriosament la perspectiva plantejada el 1892 a Manresa: la de compartir un marc estatal comú, però amb marges d’autonomia que ens permetessin de viure d’acord amb les nostres necessitats i aspiracions. La segona república ve fer per primera vegada possible l’intent; però la guerra civil iniciada el 1936 va demostrar que eren molt importants, si no majoritaris, els sectors de la societat espanyola que no ho acceptaven. Va permetre veure també, que, com en altres ocasions, la nostra gran burgesia, posada en el dilema entre el país i l’ordre social que li era més convenient, optava pel seus interessos de classe.
Es va frustrar així aquell intent de crear una comunitat com la que Bosch Gimpera definia en aquell esplèndid discurs sobre Espanya pronunciat a la Universitat de València en 1937, on expressava el somni d’una nova convivència: “La verdadera España –deia- se halla todavía en formación”. Una formació de la qual naixeria una entitat en què cap poble dominaria sobre els altres, i on no hi hauria imposició de cultura, sinó que la seva seria “una resultante de una floración natural, de una cooperación espontánea y de una unión cordial y libre”.
Aquest projecte, associat com tantes altres vegades a la causa de les llibertats comuns de tots els espanyols, el van liquidar els quaranta anys de sang i repressió del franquisme. Un règim que, malgrat l’esforç amb que ho va intentar, no va aconseguir d’avençar en el camí de l’assimilació. Ben al contrari, si alguna cosa va caracteritzar la lluita antifranquista a Catalunya va ser la seva capacitat d’associar les reivindicacions socials i nacionals, en un projecte que van compartir en la seva majoria els treballadors castellanoparlants que havien vingut en aquests anys de totes les terres de l’estat. Uns immigrants que figuraven també entre el milió de manifestants que es van llençar al carrer l’onze de setembre de 1977 per reclamar “Llibertat, amnistia, i estatut d’autonomia”.
Va semblar, en acabar el franquisme, que es podia recomençar un projecte nou de convivència sobre les bases de la constitució espanyola de 1978 i de l’estatut de 1979, però es va caure en l’error d’ignorar que els textos legals no estan garantits, si no es té capacitat d’intervenir en el control de la seva interpretació. Posats en mans d’unes institucions judicials integrades per hereus del sistema franquista, es va poder veure com els textos, no solament de l’Estatut, sinó també de 1a Constitució, eren gradualment retallats, en interpretar-los en un sentit contrari a les promeses fundacionals de la transició. La manifestació de 10 de juliol de 2010 en protesta contra una sentència del Tribunal Constitucional posava de relleu tant la tardana consciència del problema, com la impotència davant d’un nou procés de recentralització que ha seguit avançant imparablement. Bastaria afegir-hi el malestar social engendrat per una política econòmica desastrosa, com ha estat la dels darrers anys, per veure com la suma dels greuges provocava els actes de protesta de l’onze de setembre de 2012, que expressaven una àmplia voluntat de demanar un canvi total de rumb. Una vegada més confluïen les reivindicacions que fan referència als drets socials i als nacionals.
Els esdeveniments posteriors segueixen demostrant, dia a dia, que el pacte de 1978-1979, desvirtuat una i altra vegada, ha caducat. Fets com la reforma educativa de Wert no em semblen preocupants pels efectes que puguin tenir –he viscut les restriccions del franquisme, com a estudiant primer i com a professor després, i sé prou que aquesta mena de mesures són vulnerables- sinó per tal com revela que no hem avençat gens, que encara s’opta per la nostra assimilació forçada, per la nostra reducció a províncies de la Corona de Castella, sense haver après res de les lliçons de tres-cents anys d’intents fracassats.
Hi ha un aspecte concret que voldria destacar al final d’aquest breu resum d’una llarga trajectòria, i és que tot el que he volgut explicar, la continuïtat d’aquests tres-cents anys d’història, no es pot entendre si s’oblida que, per sota dels esdeveniments, i donant sentit a la seva trajectòria, circula un corrent poderós i profund de consciència col·lectiva que ens ha permès preservar la identitat i la llengua contra tots els intents de negar-les. Un corrent que de vegades pot semblar ocult, però que surt a la llum cada cop que cal enfrontar-se a un entrebanc.
He citat abans l’exemple dels milicians de 1841 i de la seva afirmació de catalanitat, fruit d’una mena de saber popular que s’ha transmès d’una generació a l’altra. Jo mateix no dec pas els primers elements de la meva consciència a l’escola, que era en els meus temps, als anys quaranta del segle passat, la del franquisme, on els cants i els crits oficials del règim eren una pràctica quotidiana, sinó que l’he rebuda de la meva pròpia família i de l’entorn ciutadà en què vivia, que han estat els transmissors d’aquesta herència de sentiments i de cultura.
Font: Josep Fontana i Lázaro, catedràtic emèrit de la Universitat Pompeu Fabra
