Un català nascut a Andalusia (VI)

El preciós nen va néixer el dia 27 de Juny de 1932.    

Manel Ventosa Buscarons.

El naixement del meu germà Manel ens va donar molta alegria a tots. Feia molt temps que no rèiem, no estàvem contents, no érem feliços i sempre amb la por al cos per tot el que pogués passar al meu pare. L’enveja i la maldat que tenien els revolucionaris del poble en contra  nostre va explotar. No podien suportar ni entendre de cap manera com els meus pares eren tant feliços amb el fill que havien tingut, i com uns bèsties van començar a cridar pel poble (¡¡fuera catalanes de mierda!! ) i volien que marxéssim del poble.

El meu pare encara no acabava d’entendre la maldat tant gran que tenien aquestes persones i el gran desagraïment a tot el que havia fet per ajudar-los amb bona voluntat i seny. Els va ensenyar un ofici perquè es guanyessin la vida.

Ara volien que marxés del poble on havia viscut sempre amb pau i treballant com el primer a la feina, els revolucionaris no tenien cap raó per fer-nos això.
Crec que tenien vergonya al veure la calma que el meu pare tenia sobre d’ells. Això no els deixava raonar amb tota cordura, només volien que marxéssim per perdre’ns de vista a tots. La meva mare estava alletant al meu germà Manel de pocs dies. Ni per la mare ni pel nadó era prudent fer un viatge tant llarg, però els dèspotes andalusos no varen voler entrar mai en raó. Tant els feia, la qüestió era fer-nos tant de mal com poguessin, i d’aquesta manera tan vergonyosa ens varen expulsar. Amb tota la mala intenció del món ens van fer agafar el cotxe més vell que hi havia en el garatge, que el meu pare feia temps ja havia arraconat. Ni empenyent-lo varen poder posar-lo en marxa, els besties llavors ens van deixar una estona.

El meu pare va aprofitar per repassar una mica més el cotxe. Era descapotable i li va muntar cortines en totes les portes per estar més abrigats, encara no feia fred però estàvem a últims de setembre i no tardaria a fer-ne. Va agafar mantes i coixins per acomodar més bé la meva mare i també a nosaltres i com els andalusos no havien vingut encara va poder agafar molts recanvis que després ens van anar molt bé per la quantitat d’averies que vàrem tenir en el viatge. Els revolucionaris van començar a posar-se nerviosos perquè tardàvem a marxar i nosaltres teníem por de que passes quelcom més greu sinó ho fèiem aviat. Per fi el cotxe es va posar en marxa amb l’ajuda dels energúmens del poble que ens empaitaven i van esclatar a riure quan van veure de la manera com marxàvem i amb un cotxe que anava a cops. Els meus pares, jo amb poc més de cinc anys, el Diego amb poc més de tres, el Manel encara al pit de la mare, i tots cap a Catalunya.