La meva mare ho passava molt malament. Tenia que cuidar-se de tots nosaltres ella sola, ja que la senyora que l’havia ajudat sempre la va abandonar sense donar cap explicació .
Ella sola tenia d’anar a comprar al poble. Tenia pocs diners, no sabia parlar bé en castellà i passava molta angunia. El meu germà i jo sempre havíem sigut molt ben tractats pels treballadors del taller del meu pare, però des de que havien hagut aquests desordres, al poble ningú ens mirava a la cara. Per això estàvem molt espantats. El meu pare ens consolava i ens deia que tot s’arreglaria molt aviat si els andalusos d’una punyetera vegada s’assabentaven de que amb la ganduleria no anaven bé. Tenien que treballar fort i de valent com abans si volien aixecar el poble entre tots.
Els meus pares no eren culpables del que passava al poble, ni del gran enrenou que havien creat aquests salvatges buscant diners. Els hi havien pres els diners que havien guanyat honradament amb el seu negoci, però no van poder prendre la seva il·lusió en el treball i viure a Andalusia. Tenir diners o no tenir-ne no els preocupava gens, ja que tenien el tresor més gran de la seva vida amb els dos xicots que havien nascut al poble, Havien anat a Andalusia per tenir fills i no per fer diners com creien els revolucionaris. El meu pare estava molt decebut del comportament de la gent del poble que feia anys coneixia i no podia entendre com havien canviat tant.
Els meus pares encara que veien que no hi havia tranquil·litat en el poble no tenien por. Volien tenir més fills i desitjaven tenir una gran família i llavors van creure que era l’hora de tenir un altre fill. Vivien com sempre, el meu pare treballava i encara que guanyava poc era suficient per viure i no van voler esperar més temps. Sempre d’acord tots dos com un matrimoni que s’estimen, van tenir un altre nen i el més preciós i bonic del món, el sisè fill i el quart a Baeza.
El preciós nen, que van batejar amb el nom de Manel, va néixer el dia 27 de Juny de 1932.
No hay comentarios:
Publicar un comentario